fitavista

Bardenas

2011-11-14T12:24:00.000-08:00

Passant dels embardissaments del Rogaining del vi a les immensitats desèrtiques de les Bardenes.

A les mans un mapa groc de conreus i marro farcit de corbes de nivell atapeïdes i retorçades com una mala cosa.

Una sortida ràpida per deixar enrere el fred que encara fa a les 11 hores d’un matí grisot. Com no estem en la millor forma física de la temporada optem primer per una part de recorregut més tècnica i amb desnivells i deixem per quan la sang ja no arribi ni al cap ni a les extremitats, una zona més plana encara que amb balises de menys punts.

Pujar, baixar, intentar mantenir la corba, no ser engolit per les terres falses que s’obren al pas sota els peus, avançar en quin dels turons, dels colls o dels replecs d’aquesta pell que tenim al rumb i a la vista esta l’objectiu, encaminar-se cap ell, frenar en la zona d’orientació més fina i triomfar!

Pel mig, rieres; petites, mitjanes i de ben grosses que a vegades fa por i tot d’estar en el marge superior per la sensació de fragilitat i de mon efímer. Gairebé sempre complexes de franquejar entre parets i forats laberíntics.

El mapa ens exigeix una lectura concentrada i constant, si no es fàcil “cagar-la” en aquesta mena d’ordre en el caos que tenim sempre davant.

A la sortida m’han precintat el rellotge en una bossa negra per que porta GPS. Vaig preguntant l’hora a l’Isra, em sento cansat i que el temps passa poc a poc. Sempre ho sembla en les tres primeres hores. Per contra, com corre el malparit en les tres hores finals. Es ven evident que el temps es relatiu.

Desprès de trescar amunt com les cabres arriben a una balisa i sento com l’Isra amb una cara de mosqueig increïble diu; “aquesta ja l’ha em fet abans”. –Joder! Que dius, que no, tiu!. – Sortosament aquí s’equivoca, però mostra que el terreny fa estona que s’assembla molt i molt.

En un vadeig, salto, la sabatilla del peu de suport es queda clavada en el fang i el peu lliure arriba graciosament a l’altra banda del rierol i desapareix junt amb el mitjó. Quin fàstic! Ell riu i riu. Ja. No feia ni mitja hora que ell s’arrossegava de panxa terrosa per uns escarpat en descomposició semblant un putu dibuix animat d’aquells que es mouen a càmera ràpida i en lloc de dos, sembla que tinguin infinitats de braços i cames que mouen a tota velocitat per evitar allò inevitable, caure. I així, entre riures, arribem a la part final.

-Tu creus que tenim temps?

-Segur que si, li dic i alhora penso que si hagués el Perelló ens faria anar a buscar “aquella que queda a prop”. Però que collons! Nosaltres cap a meta i així i tot encara hem de fer un esprint inhuma per arribar dins el temps.

“esto es ajustar el tiempo!” sento que diu algú de l’organització, però vaig tant cego que fito l’arribada i em salto la cinta que condueix a la zona de descarrega i m’han de cridar l’atenció. Es que realment hem arribat al límit, però ens ho hem passat aplostoflan!

Gracies un cop més navarricos. Aquests tios munten unes curses collonudes en uns indrets espectaculars. La propera no us la deixeu perdre!

Objectiu, l’objectiu.

2011-08-31T14:45:00.000-07:00

El d’aquesta temporada era, sens dubte, córrer la TDS (una de les quatre curses del mega complex Trail del Mont-Blanc, junt amb la PTL, la CCC i la UTMB).

Fa tres anys havia fet la CCC i enguany em vaig plantejar la TDS, més llarga, amb més desnivell i més alpina, segons la pròpia descripció de l’organització. Malgrat tot em presentava a la cita amb poca motivació, saturat d’entrenar i descentrat en la darrera fase d’aquest per dues lesions i mentalment poc segur.

Vaig suggestionar-me plantejant-me que si feia bon temps, tota l’etapa que es podria fer de dia seria una gran excursió per paratges impressionants i que desprès ja decidiria. Però semblava que fins i tot el temps no volia donar-me aquest plaer. Les previsions meteorològiques des de feia 15 dies anaven indicant que la probabilitat de pluges per dijous i divendres anaven en augment, fins al 80%. Joder ! sortir a córrer una estona sota la pluja i prop de casa té gràcia però iniciar una cursa tant llarga ja mullat no té cap atractiu.

Dimecres a la tarda començà a ploure…dijous ens aixequem amb núvols i clars, de moment no sortirem mullats. Autocar a Chamonix i cap a Cormeyeur, a l’altra banda del túnel del Mont-Blanc a la besant italiana.

La cursa;

Amb l’Ignasi i el Fer ens fem les darreres fotos i ens deixem engolir discretament pel multitudinari exercit multicolor i internacional, al nostre costat belgues, japos, txecs, polacs, fins i tot finlandesos i molts francesos i italians. Gorres, ulleres de sol, motxilles petites atapeïdes amb tubs que els hi surten com tentacles i arriben fins la boca dels corredors, sabatilles, mitgetes, pantalons curts…i ansietat. Una ansietat respirable i contagiosa fins al punt de les 9 del matí. Apa, ja hi som.

Travessem Cormayeur entre els ànims dels locals i els seguidors i sense temps de dir ni fava, comença la primera pujada de 1500m en 11 km, la primera part per terreny de pista d’esquí, que va bé perquè el grup es vagi estirant sense patir embuts. Primeres sensacions; puc córrer. De fet corro per la pista amunt i penso que podria continuar-ho fent més estona (serà un atac de xuleria?), però veig que tothom ja camina i penso que la cursa serà molt llarga. Alguna cosa ha passat, tinc bones sensacions, ara ja sé que acabaré.

Desprès d’un camí de muntanya amb grans panoràmiques de la besant italiana del Mont-Blanc, geleres, grans escarpats de roca, parets verticals i carenes, passem el coll de La Youlaz i enfilem la primera baixada (1200m). En deixo anar relaxat i intentant no retenir alhora que assaborint el paisatge. Cony! M’ho estic passant de “puta mare”. Ara ja se, no sols que acabaré si no que a més a més m’apretaré, el màxim que pugui. Així arribo al avituallament de La Thule, je, je només hem fet 21 km. Menjo, bec, estiro…espero a l’Ignasi i sortim enfilant una altra pujada (750m) que va tallant corbes de carretera primer i continua per camins i pistes. Vistes de foto. Vaig fent, si el camí es costerut i tècnic camino, si es pistero "trote cotxinero" i quan deixa, a córrer una estoneta.

Hòstia! Un rastafari davant meu, ja estic perdent el coneixement? El sol pica de valent però no pensava que m’hagués afectat tant. No, és un tipus amb una gorra Jamaicana enorme, uns pantalons pirates de colorins i una bona motxilla, ep i una branca a la boca, però no és de maria ho juro. Passem el coll de Petit Sant Bernat i un altre cop cap a vall, ara quasi 1400m fins a Seez. D’aquí a Bourg St. Maurice tant sols hi ha 3 km de pla, però són els primers que noto que se m’entravessen. Paro a l’avituallament per menjar i estirar, fa moltes hores que he perdut a l’Ignasi i el Fer i decideixo seguir. En aquest punt l’organització ens comunica que per motius de seguretat degut a les tempestes, farem una ruta alternativa fins a Cormet de Roselent. La bona noticia no se quina és, la dolenta és que afegeix 8 km més a la ruta i la pèssima és que seran en total uns 18km d’asfalt, 14 dels quals en pujada. Un tram horrorós que es convertirà en el calvari de molts corredors.

A Cormet de Roselent m’espera la Montse amb roba per canviar-me per afrontar la nit. Arribo dues hores abans del que tenia previst, cap a les 8, estic cansat de l’asfalt però content. Dedico mitja hora per canviar-me, veure i menjar i surto amb el frontal al cap per fer el tram de 20qm fins al coll de Joly que es dibuixa a la planimetria com una zona de serra, amb pujades i baixades, però per sobre dels 2000m d’alçada.

La nit cau, es fa la fosca i la santa companya es dibuixa tant per davant com per darrera, una processó inacabable de punts lluminosos dibuixen la traça.. No fa fred tot i que en alguns punts més exposats bufa un vent molt fort. Anant fent, més caminant que altre cosa. Arribant al Coll de Joly ens carden una baixada d’aquelles que no té perdó de déu, tècnica, pedregosa, per un corriol estret i revirat i ple d’arrels…total, que ara sí que arribo al fons fet una merda. Els quàdriceps estan petats. D’aquí a l’avituallament de Les Contamines tant sols queden 4 km i són plans per un sender turístic, però no puc córrer ni un metre, ni trotar. Intento caminar el més ràpid que puc. Arribo al control molt petat, per primera vegada tinc sensació de dubtar. Sé que només em queda una pujada de 1000m, la seva homònima baixada i 8km de pla fins a la meta, però tinc ganes de plorar i només demano que la pujada sigui per pista d’esquí. Menjo poc i per que l'Anna m'insisteix, l’estomac també està fotut. Des del sopar a Cormet de Roselent que arrossego arcades i ganes de vomitar quan m’apreto més del compte.

Surto entonant el meu mantra “un pas més un pas menys » i per sort la pujada comença molt dreta però per pista bona, això em permet agafar un ritmet constant i anar recuperant. Ai las però, la pujada té una sorpresa malèfica. Sí, ja sé que el perfil dibuixa un petit descens i una nova remuntada, però collons, quina trampa. Quan ja estàs al pla de la primera pujada es veu un mur assenyalat per les tires reflectants i una llum de bombeta al cim. La putada es que cal anar a buscar l’accés baixant fins un fondo, molt fondo, amb el que el mur, de cop i volta s’ha multiplicat. Una hora de penitencia fent ziga zages de no més de 10m, un constant aixecar el cap per veure que la puta bombeta continua estant al mateix lloc…hòstia! Que no s’avança gens aquí o que?. Tranquil, “un pas més, un pas menys”…una merda, aquí sembla que cada pas no compta per res, deu ser una cinta sense fi.

Per fi!, he fet el cim!...Ni m’aturo ni res, començo a tirar cap a baix, el camí es força tècnic, amb pedres i reguerots, però jo corro, hi ha algun pas entre roques amb cordes, però com que no es veu res continuo corrent, passo un pont penjat sobre una torrentera que baixa amb una força brutal i que balla, però ara tot es guapo, sembla l’Himàlaia. Un caminet entre bosc i de cop una pujadeta on sembla que a dalt es veu com una claror. Es que s’està fent de dia. Travesso les traces d’un tren cremallera i continuo cap avall corrent, entre prats i camins dins de boscos fins sortir als primers carrers de Les Hoches.

Bec mig bidó d’aigua, un sencer, un i mig, demano que el tornin a omplir, faig dos estiraments, m'acomiado a la francesa de les persones del control “Au revoir” i surto rient i corrent a buscar el camí del riu cap a Chamonix, només em queden 8 km.

Tinc el mal costum d’arribar a Chamonix cada cop de la manera més discreta, a l’hora en que la ciutat encara dormita, els escombriaires recullen les brosses i reguen els carrer. Sempre trobes algú pel carrer camí d’anar a comprar la baguet i els croissants, que amb veu fonda t’anima “aller, aller”. A la meta poca gent i l’arc d’arribada. Encara no hi ha ni el paio del micròfon per cridar el meu nom, que segur es faria un embolic . Però a mi m’és ben igual hi ha la Montse, se que el meu club de fans m’ha estat seguint tot el dia i la nit i he acabat.

Finisher!.

estanys amagats

2011-07-24T12:42:00.000-07:00

- Aquí hi ha un punt blau!. Feia kilòmetres que no en veiem cap.

- Gairebé es con buscar bolets

- Potser aquesta ruta en lloc dels estanys amagats hauria de dir-se dels “topus” amagats.

I així, anant fent. Que diu el GPS?, anem be? I el mapa? Molt bonic, ple de colors i 3d, però no gaire bo. Han estat dos dies freds a ple juliol. Bon temps per córrer i caminar, cert. Tot i que als colls i carenes feia vent i s’enclastaven nuvolades d’un gris fosc tirant a negre que feien pensar que no acabaríem les jornades sense quedar ben remullats. Però no, ni un dia ni l’altre.

Algunes pistes, corriols, zones de pedres, boscos, prats, rierols, estanys petits i mitjans, vaques, cavalls, moltes marmotes i molt pocs humans. Un territori molt variat i una sensació agradable de solitud, de pau, on poder sentir la teva respiració, el batec del cor accelerat a la pujada i els crits d’alerta dels animals.

Una ruta poc explotada encara, suposo que per les dificultats logístiques per poder-la fer en etapes sense haver de carregar una motxilla com un armari, però molt aconsellable per fer en dues tirades llargues o de cop.

Sense comparar-la amb cap altre, la ruta es variada i agradable, amb trams realment bonics, pujades dures i alguna baixada tècnica. La companyia també fa lo seu, es clar i anar amb un tiu que deixa de xerrar a les pujades i un altre que riu sol (crec que es grava acudits al mp3 al que va connectat tot el dia) te la seva gracia, no ho dubteu.

remullada matinal

2011-06-29T06:09:00.000-07:00

Entrenant al costat del mar pots tenir vistes estupendes de postes de sol i d’albades, de núvols o tempestes, d’onades que esclaten contra les roques i fan pujar un mon de formes construïdes d’escuma fugissera, d’un sol clavat al decorat com amb una xinxeta, que recrema les crestes de les ones fent-les retorçar-se...però d’imatges i de sensacions estupendes també tens en molts altres llocs. L’avantatge diferencial es que en un dia com avui, que amenaça calor-calor, pots sortir a entrenar a les 6 del matí amb bona temperatura i de tornada donar-te el gust de fer un bany solitari en pilota picada en una cala com aquesta.

canvi de xip

2011-06-15T23:59:00.000-07:00

Necessitava un canvi de xip. Després d’estar tants mesos bàsicament corrent a peu em convenia una treva.

- què tal un raid? Bé, per què no? Aquest any encara no m’he estrenat.
- Doncs, apa anem-hi. Vandellòs pot ser un bon lloc. A més, té categoria elit – solo i fa temps que em ve de gust provar-ho sense equip.

Em va fer gràcia trobar un altre cop cares conegudes que feia temps no veia. Salutacions cordials, encaixades, comentaris, riures, bon rotllo al pàrquing!

El director explica les darreres qüestions i a les deu sortim. No em sento gaire pressionat, cosa estranya en mi. Després d’una orientació urbana afrontem el primer tresc i la primera satisfacció. De camí a la segona balisa, arribat a un collet, els equips que porto davant prenen un trencall a la dreta. M’aturo, miro el mapa, m’ho torno a mirar. Que no, collons! -tu has de fer la teva orientació-, em dic i segueixo cap a l’esquerra mirant de tant en tant com els altres fan una batuda tipus caça del senglar a aquell llom.

Un parell de companys han seguit el mateix camí que jo: anem clavant les balises i com qui no vol la cosa arribem al control canvi els primers.

Sé que el primer tram de btt em farà patir. Una pujada amb rampes que et tiren de cul. -Doncs a ritme i “andando”- sense cremar-se.

El segon tram de tresc és espectacular, una serra confusa, esquerpa, dura. Una primera part de vessant més vegetal on s’acumula desnivell i s’esgarrinxen les cames i una segona per la carena, entre blocs i tallats que s’obren d’una banda al mar i per la contrària a retorçades valls i turons que es perden a l’infinit. Un paratge salvatge amenitzat per ramats de cabres. Un lloc ideal per convidar a la teva nòvia a gaudir de la soledat (rotllo anunci aigua de Veri, però de secà). La brúixola, el mapa, el terreny i jo, guapu.

Amb un parell de companys que no han fet el tresc, començo el darrer tram de btt que es promet llarg i que, no ho sabia, em té reservada una sorpresa. La baixada fins al cul del món és de les que emborratxen, ràpida i divertida fins que la roda de davant decideix entravessar-se en una corba. Cataclok! Òstia quin cop, quina aterrada. Tot em fa mal, em falta l’aire als pulmons. El casc m’ha salvat el cop al cap però tinc sang als genolls i a les mans i em fa mal l’espatlla i el costat si intento respirar fons. Collons! Quin sustu. Millor seguir en calent.

Afrontem la llarga pujada que per sort és en bon terreny i molt de ritme (suau). Fitxem les dues darreres balises i per un corriol tècnic que a cada revolt em fa veure les estrelles, ens plantem a la meta.

Dutxa freda recuperadora , pas per l’ambulància i pòdium. Deu ser el dolor de l’èxit, que fa mal igual però es suporta millor.

"SATISFACTIONS"

2011-05-13T12:00:00.000-07:00

Uala papa! Gallina de piel!!!!! Si arribo a venir sense mocos haguéssim rosat el podi! Ara, anar amb tu te trucu! És premi assegurat!Mola que te cagas! Em faré la xula!

Rebre aquest missatge de la teva companya de cursa i més quan aquesta ha estat la teva pròpia filla es una de les “satisfaction” més grans que he tingut en aquest terreny.

L’aconteixement es va donar fa dies, en la rogaining organitzada pels amics dels Farra-O, però tot i intentar-ho no he aconseguit trobar temps per escriure un post fins ara. Aquí queda doncs. Es la vivència personal la que te valor i que soc incompetent per transcriure -ho en paraules, tota la resta es superflu.

Una altra “satisfaction”, encara que diferent va ser la cursa dels “7 cims”. Feia anys que anava darrera de poder fer-la i finalment aquest any els astres van coincidir.

Dissabte a la nit va caure una intensa tempesta que va deixar el terreny fresquet i en alguns llocs força tou, però donat que el recorregut te molta pista, que estigues així a mi ja em va anar be. I deu ni do lo be, em vaig trobar “estupend”, tant que anava preguntant-me on faria la gran punxada, però ves per on aquesta no va arribar.

Be, tampoc vol dir això que no em canses i que anés fresc com una rossa les 6hores i 40 minuts que vaig dedicar-li a la cursa. Aquest tems dona per canviar un munt de vegades de situacions i de sensacions, per caminar, per córrer, per riure, per somriure, per fer mala cara, per tornar a somriure, per notar els peus, per deixar-los de notar i no saber que es pitjor, per escoltar musica, per parlar amb algun altre, per parlar sol i per emocionar-te quan trobes les assistències al lloc on has quedat i el algun altre on no ho esperaves. Hi he de dir que en aquesta cursa l’Ignasi i jo varem tenir dues excepcionals assistències en l’Anna i la Montse.

Maratò de muntanya 3 Valls- P-Lab-

2011-04-18T02:30:00.000-07:00

Els amics Patidors havien organitzat per segon any la Marató de muntanya 3 valls. Tenia molts motius per anar-hi, perquè son una colla que em cauen molt bé, per solidaritat, perquè és a prop de casa, perquè em venia de gust o perquè m’anava bé per la planificació... però a més de tot això m’animava el motiu de recolzar el model emprat en aquesta proposta.

Estic cansat d’organitzar activitats (curses de muntanya, d’orientació, de btt, raids), de pegar-te un “curro de l’hòstia” per trobar sempre algú que valora que l’aparcament és massa lluny, la botifarra poc calenta, la bossa dels regals incomplerta, els dorsals massa grans pel seu pit,...Potser sóc jo qui viu en l’error, segurament, però prefereixo que m’ajustin el preu de les inscripcions als costos reals de la cursa i del treball de l’organització (que també s’ha d’incloure) i que m’estalvien un munt de coses que no em serveixen per res i que als organitzadors els costen un munt d’hores de feina (primer vam omplir caixes de samarretes de cotó, després de bufs, més tard de mitjons, de samarretes amb foradets dites tècniques, de gorres...coses que, no ens enganyem, estan incloses en el preu de l’inscripció)

Aupa! Una cursa sense cartells, sense arcs ni bandelores publicitaries, sense premis, en autosuficiència, sense marcatge (serveix-te tu mateix, tens els mapes amb el recorregut o els traks si prefereixes el GPS a la web) i amb inscripcions limitades (molt limitades) i un bon recorregut com a millor regal. Un regal que t’emportes posat i que és intransferible.

Insisteixo, segurament soc jo qui viu en l’error i la cursa es mereix més gent i amb un plantejament estàndard tindria un munt d’inscrits i possiblement els organitzadors es guanyarien uns poquets caleronets que reinvertirien en samarretes pels socis o per cerveses, que tant és. Segurament hi haurà demanda perquè així sigui...Per això el principal motiu per ser-hi era aprofitar l’oportunitat que ens oferien els Patidors de gaudir encara d’aquesta proposta en estat pur.

I m'ho vaig passar de conya!
http://www.patidors.net/mm3valls/#resultats2011

de Collserola a la Talaia

2011-04-15T04:08:00.000-07:00

He de dir que a alguns “foraciutat” se’ns insinua un somriure malèvol quan sentim companys que diuen entrenar a Collserola. Deu ser perquè nosaltres la imatge més clara que tenim és la del turonet on hi ha la torre i anant més enllà la carretera de les Aigües; es a dir una visió prou esbiaixada del que és aquesta serralada. Doncs contra visions parcials no hi ha millor medecina que una bona rogaina amb 6 hores per aprofundir en el tema.

Joder! De Can Caralleu, al Besòs, després Vallvidrera i Sant Cugat i tornar a Can Caralleu, perquè el temps no ens dóna per més però sense acabar-se la meitat del pastís.

És cert que no hi ha grans desnivells, però tampoc un pam pla. Festival de tobogans, puja i baixa constant. És cert que no es poden fer gaires rumbs o camps a través perquè la vegetació es molt espessa, però la xarxa de camins i corriols és prou extensa per permetre multitud d’opcions en l’elecció de la ruta.. Està bé això de Collserola, vés!.

El dia va ser una canya. Cel net, primeres calors de la temporada i altíssima temperatura que va fer que els cossos triguessin en acceptar-se. En algun cas crec que encara no ho han fet.

Respecte a la nostra cursa, he de dir que no ho estaven fent gens malament: una ruta lògica, un ritme contingut, sense errors d’orientació...”allà estàvem”, amb un grupet que ens anàvem intercanviant posicions segons entraven a les balises per una opció o altra, fins que la misèria ens colpí. L’Ignasi tenia el cos encara massa acostumat al fred de l’ hivern amb tant d’esquí de fons i la calor el va estovar i jo, de cop, vaig patir un mal de panxa d’aquells que et fan sortir de la traçada del camí com un llamp, buscant la cobertura d’unes mates una i altra vegada. Total, la cosa es va alentir una mica, ens van despenjar i al final vam penalitzar amb cinc punts (amb el que costaven aconseguir-los) per arribar 25 segons fora de temps a la meta. Però bé, la cursa tampoc va ser un desastre.

El diumenge, per recuperar-se, la Mitja marató de muntanya de casa, La Talaia. Aquí amb un paper diferent: organització.

La nova proposta de data per la cursa sembla que ha estat molt ben acceptada i es van superar les previsions d’inscripcions. Això ens obligà a fer algunes modificacions, no en els recorreguts, però sí en els avituallaments, els serveis, els aparcaments...

Segurament la majoria de la gent que participa a una cursa, del tipus que sigui, no és conscient de la quantitat d’hores i de treball que hi ha al darrere. Tu arribes i tot el que trobes o consideres normal, només faltaria que no hi fos!, i segurament és així, per això es treballa, perquè estigui allà, perquè no es noti que falta i perquè tothom ho trobi normal. Però collons! Us juro que no creix als arbres.

Per això, des de la banda organitzativa també agraeixes que els participants actuïn amb normalitat, que segueixin les indicacions i els consells que són donats, etc. I la majoria , la immensa majoria de la gent, així ho fa, que quedi clar, i fins i tot hi ha qui et dóna les gràcies que els indiquis tal o qual cosa.

Sempre, però, hi ha d’haver el “tontet” de torn, “l’estrelleta”, el que és diferent, el que no aparca on l’estan indicant uns "tius" torrant-se al sol, perquè no hi ha ombra, o el que troba una barbaritat organitzativa tenir el pàrquing a 5 minuts de la sortida, quan en realitat ve a passar-se les properes 2hores i mitja corrent i suant com un canalla. Anecdotari, sí. Però a vegades fa mala sang.

Per curar-me d’aquests petits incidents ja fa anys que em reservo la feina de fer d’escombra a la cursa. Tornar a fer el recorregut per “nosequantsmuntdevegada” però ara tranquil•lament, parant-se als controls i agraïnt a la gent la seva presència, tancant els avituallaments, anar controlant la distància amb els darrers per no agafar-los massa aviat i estressar-los ni massa tard perquè es sentin sols, espitjar-los anímicament, explicar-los la versió suau del recorregut...escoltar com es pregunten què fan ells aquí, per què han vingut o explicar-te que si aquesta darrera setmana....o si el peu o el genoll...o si és que el terreny...o si.... Ei! pateixes i estàs aquí. Quan acabis, tot serà un record, excepte el mal de cames, i d’aquí una setmana una història divertida i després d’un mes una cursa súper guai...i, ens tornarem a veure l’any vinent, ok?.

Vitamina Kilian

2011-03-26T15:03:00.000-07:00

Dijous feia vent i tenia un llibre a les mans. La millor excusa per descuidar-me l’entrenament.

Córrer o morir. Sincerament pensava trobar-me una obra menor, com ho som gran part de les narracions que tracten de temes esportius; narracions d’esdeveniments, fets èpics o escrits fets per persones interposades que aporten literatura però on falla la transmissió pel distanciament amb l’activitat.

Però, quina sorpresa mes agradable. El llibre d’en Kilian te estructura, te ritme, te domini del llenguatge i tramet. L’autor es despulla i es mostra tal com es i com viu; egoista en l’esforç, metòdic en la planificació, coneixedor del cos, generós en les opinions de les persones, enamorat, frapat per la natura.

Pura vitamina Kilian, que t’enganxa i no pots deixar fins el final. Sabíem que era el millor corredor i ara descobrim un gran comunicador mes enllà de la seva timidesa personal.

Ha estat el millor entreno de la setmana, sense cap mena de dubte.

Vall del Congost

2011-03-22T17:13:00.000-07:00

Ok, d’acord, m’ho menjo. Em menjo les paraules del darrer post. Prometo que tenia el pensament de agafar-ho com un entreno i que volia anar amb la resta del companys. Però no se que em passa. Tot i l’edat que tinc es veu que encara no he posat prou seny i quan diuen “ja” se’m nuvola el cervell i ja estic perdut…a tope!

Juro que vaig sortir mes o menys tranquil, pensant que la cursa del Congost no l’havia fet mai i que tothom m’havia dit que era dura. Però l’Isra es va anar per davant i em vaig apretar per posar-me a la seva alçada. Vam anar una estona junts, fins al primer riu, i a la pujada de desprès el vaig anant perdent.

Joder! Es que es veia molta gent davant.

Poc a poc, com sempre, es va anar fent un grup que més o menys portaven el mateix ritme i van anar fent, perdent unitats, afegint unes altres i anant fent, però sense parar.

La cursa realment era com m’havien explicat, dura, i sort que el terreny no estava embarrat i pesat. Molts corriols guapos però drets, de pujada i de baixada, que no deixava recuperar gaire.

Al final cansament i satisfacció. Una bona cursa.

Ep! i l'Ivan estratosferic, sort que no l'hi agrada correr!.

gaudir

2011-03-17T16:01:00.000-07:00

Hi ha dies que surts a entrenar i et trobes fantàstic, que les cames et van soles (va pel dies que costa arrossegar-les). Ahir va ser un d’aquests .

Desprès d’un dia plujós continu, el terreny estava tou però no embarrat, l’ambient matinal fresc, però no fred, es a dir que donava gust. Les cames es van contagiar tant que feien la feina soles. Això em va permetre lliurar el cap a altres coses i quan el deixes anar i no ha d’espitjar el cos sencer pot ser genial i navegar a les coses més variades. Per exemple a pensar que feia molts dies que tenia el bloc abandonat. Potser que no tingues massa coses a explicar-me o que les que tenia no em veníem massa de gust per escriure una crònica. Potser simplement desprès de tants dies ja havia acumulat prou vinagre vilanoví com per buidar el pap.

Des de l’Espluga Calba hi ha hagut estones feixugues, com els entrenos de series donant voltes a les pistes com un guarà a la noria, però també jornades estupendes com l’entreno col•lectiu dels Haglofs a la serra de Prades o el passat diumenge a Montserrat.

Cada cop soc més conscient que m’agrada més el fet de compartir en grup, de compartir el patiment i escampar el riure. Que em cansa la competició pura i dura, la lluita per les classificacions o els temps.

- Canvi de ruta, faré la pujada de les torres.

Amb aquest esperit alegre, el cervell també em va espitjar un somriure recordant-me les estones que he passat darrerament remenat els webs dels amics Patidors i la seva filosofia de propostes, com la marató de les 3 valls, una cursa sense marcar, sense avituallaments, sense premis, sense classificacions, una proposta autèntica de repte. O les “desviacions” dels inigualables Koalas, les maratons pirates, l’ambient de les sortides de diumenge, les histories de birres…

-Atenció, el basalt de sempre esta ple i talla el camí

Em va esborrar el somriure el fet que no entenc que l’objectiu manifest d’algú dels meus companys de club, d’equip i d’entrenos i bon amic per damunt de tot, sigui guanyar-me. Però si tinc 15 anys més!, siusplau!. Segurament m’hauria de sentir cofoi de ser l’objectiu a batre, però realment em deprimeix una mica.

Be, el dia es collonut i això es un núvol efímer.

arrancada de cavall...

2011-01-25T11:05:00.000-08:00

Be, ja era hora de tancar el període festiu nadalenc i les seves conseqüències i començar la nova temporada. Tenim objectiu! si. Un dia ens vam apuntar a la TDS (una de les curses del complex UTMB) i un temps desprès ens van comunicar que ens havien seleccionat (queda xulu això de seleccionat, però vol dir que vam ser afavorits al sorteig).

Per tant, a posar-se les piles.

Dissabte 22 de gener hi havia el primer rogaining del calendari oficial i ho dic d’aquesta manera per que aquest any els rogainings han proliferat com una epidèmia. En tres anys hem passat de tenir un circuit de 4 proves a un de nou i a més a més no se quantes curses d’orientació estirades que canvien de nom o que afegeixen d’apel•latiu rogaining. Sembla que l’especialitat estat de moda, que atreu gent i que vist això tothom vol esprémer la gallina. Ja veurem com acaba la cosa.

Tornant al dissabte, hi havia el mític rogaining de l’Espluga Calba. Mític per que va ser el primer que es va fer, per que es el que atreu més gent i més gent estrangera, tot i fer-se al gener en un tros de país on fa un fet de collons, ha fotut una nevada que ha deixat mig país per terra, la pluja i d’humitat fa dels camps un fangar o la boira ens embolcalla. Mític per que aquest any en Felip es va regalar l’honor de ser el primer en fer un rogaining de 24 hores.

S’ha de tindre molt valor, i molt poc senderi, per afrontar 24 hores en aquesta època de l’any en aquest lloc, malgrat tot "deunido" la quantitat d’equips que es van presentar a la sortida. Ho entenc pels russos, lituans i altres nòrdics, tot plegat per ells això no es res, pels bascos per que son diferents i pels berguedans per que algú ha de salvar l’honor del país, però la resta?..ja feien mala cara abans de sortir .

Tot plegat que nosaltres ens vam cagar les calces, ens va pesar massa les incomoditats de la nit i vam decidir que teníem prou em fer la prova de 6 hores. Tot i això a les 7 del vespre ja estàvem a 5 graus per sota de cero.

Diumenge, desprès de dormir poc, però en la comoditat i escalfor domestica, a les 5 del matí ens vam aixecar per anar al Port del Compte. Objectiu, primera prova del circuit de raquetes de neu de la FEEC i també del circuit europeu. Buf!, el cel blau transparent no desmenteix el que diu el termòmetre de la furgoneta. Difícil posar-se la roba de feina i sortir a escalfar, mes difícil encara eliminar les aigües residuals, en fi. A les 8’30 es dona la sortida a 10 graus sota zero, la fredor de l’aire crema la gola i l’esòfag.

Pistes a munt, i més a munt i desprès tot avall , els corredors que em passen estic segur que escolten com les cames m’insulten quan els hi demano més.

Gurmets a les curses

2010-11-26T05:04:00.000-08:00

Aquest post el dedico a tots els meus companys que durant temps i temps han tingut un motiu per enfotre-se’n de les meves combinacions alimentaries abans i durant les curses.

Tots sabem que abans d’una cursa de llarga durada s’ha de menjar i que ens hem hagut d’abastir d’una tipologia d’aliments determinats per crear una reserva energètica al nostre cos, que l’activitat s’encarregarà d’anar minvant. També som conscients que ens hem d’anar avituallant al llarg de la cursa per contrarestar aquesta pèrdua.

Però també sabem que, a mida que passen les hores, en activitat de llarga durada es va tenint menys gana i costa més menjar sòlid. També succeeix que la principal base d’alimentació en cursa; gels, barretes, etc, són molt dolces, amb el que arriba un moment que et saturen i no et venen de gust. Per això es tracta de buscar estratègies per poder alimentar-se degudament i a més per introduir sabors salats o combinats

Jo he desenvolupat les meves particulars estratègies, a més atenent a evitar problemes amb l’intolerància a la lactosa i un magnífic colon irritable. Les he desenvolupat a partir de dos elements, un la recerca i lectura de treballs de dietistes, alguns que ho han estat d’equips de futbol com el Sevilla dels grans temps i l’altre, l’experiència de l’assaig- error.

Reconec que les meves barreges poden ser curioses i evidentment, el que a mi em va bé no te per que anar-li a un altre, però en una entrevista a Kilian Jornet, parlant del tipus de complements energètics que fa servir en cursa, he trobat aquest paràgraf (que no tradueixo per mandra)...

...Otro elemento que hay que tener en cuenta es la temperatura. Cuando hace calor es necesario aportar sales minerales al cuerpo. A veces disuelvo pastillas de sopa rápida en agua, no está muy bueno pero es muy eficaz...

Estic segur que ara els meus col•legues ja no em trobaran tant “raret”, tanmateix es possible que qualsevol dia d’aquest, els trobi experimentant amb barreges o que algun agosarat em robi el bidó.

Ja us fotran a tots!

Pintors rupestres

2010-11-17T04:00:00.000-08:00

Avui he sortir a córrer per una zona de camins i corriols emboscats als colls entre Vilanova i Sitges. Una zona propera a casa de les més maques, on he anat a petar amb unes pintures fetes per algun neo rupestre. No em refereixo a un espècimen tardà del paleolític si no més be a un espècimen tardà en l’evolució cultural i mental.
“cagoentusgüevos”! en un tram de poc més d’un kilòmetre he trobat prop de 22 senyals fetes amb esprai blau i fúcsia –que també s’ha de ser hortera-, directament sobre la roca. El referit animal ha anat deixant la seva cagarada per marcar una ruta en un camí estret on fins i tot algú tant curt com ell es impossible que es perdi, per que no hi ha ni un trencall ni desviament.

Els meus companys i jo som organitzadors de diverses activitats a muntanya, curses, raids, orientació i en algunes d’aquestes senyalitzem els itineraris. Entenem que no es la millor manera de trobar la muntanya pels que van a gaudir-la al marge dels corredors, per això o fem amb cinta i a darrera hora, enretirant-les tot just acabada l’activitat per evitar el màxim la contaminació visual que suposa. I quan dic les retirem bull dir que les recollim passant darrera l últim corredor i ens les emportem a casa i les reutilitzem en properes activitats.

Tot i tractar que aquesta senyalització sigui present el mínim temps possible i senyalitzar tant sols l’estricament necessari per evitar errors, cada vegada que ho fem prop d’aquesta zona tant humanitzada, suposo que altres usuaris que es senten agredits, ens acostumen a treure alguna part de la senyalització abans de la cursa. Ull! No parlo de que els afecti la sensibilitat mediambiental, per que les treuen i les llencen per terra. Això genera problemes com organitzadors perquè ens cal anar molt vius davant de la cursa per reparar els possibles equívocs. Entenc que davant aquesta situació d’excés de feina algú decideixi que un bon senyal de pintura es la solució, però no ho comparteixo en cap cas i menys quan la senyalització és absolutament prescindible.

Com si no tinguéssim prou problemes amb aquell altre espècimen reconsagrat que són els gestors dels parcs, ungits no se saps per qui de la veritats absoluta de la protecció i el mediambientalisme seglar, que colonitzen el nostre territori i que els concebeixen com a jardins particulars en lloc de com espais d’us comú, hem de veure com aquests pintors fan malbé la feina feta per tal de poder conviure tots plegats en l’ús del territori, hem d’aguantar que ens fotin a tots en el mateix sac de destralers.

per anar fent boca,

2010-11-10T01:33:00.000-08:00

Simplement IMMENS,

Seb's Snow Reports Winter 10/11 from sébastien montaz-rosset on Vimeo.

Al vent dels cavalls

2010-10-09T12:45:00.000-07:00

Amb una mica de retard escric aquesta crònica, que ja avanço que serà llarga. Com la mateixa cursa.

La sensació prèvia era que físicament em trobava fi. Que l’entreno havia fet el seu efecte i deixat el seu pòsit. Tot i això, o potser per això mateix, les incògnites em donaven massa voltes al cap. Aconseguiria fer un bon temps? Era una falsa sensació i rebentaria com una figa madura? Trobaria el ritme adequat?...o s’aniria tot al "carajo" per algun motiu imprevist? Mal de panxa, massa fred, una torta de peu…

No vaig aconseguir dormir gaire la nit abans de la cursa i em costava controlar els nervis.

Al tancat , aquella estona prèvia a la sortida t’agafen tots els mals. Mires a la gent i entre aquesta sempre trobes alguns coneguts. Uns minuts per fer algun comentari mig despistat. A Baga no va ser pas diferent. Es curiós, quan mires tota aquella gent un a un penses que tots tenen una “planta estupenda” de corredor.

– Collons, quanta gent bona, que faig jo aquí? Segur que tots corren més que jo.

S’acaba el ritual de la musica, del xocar les mans, del compte enrere. S’aixeca la cinta i a l’hora en punt s’alliberen les tensions. Comença la cursa!

Desprès de travessar ràpids els carrers del poble , la cosa comenta a pujar i ja es poden veure dos coses; la primera que el manyoc de massa acolorida es va estirant en un fil serpentejant i que a les bores del camí ja hi ha força gent pixant -la retenció en el tancat es equivalent a la urinària en la bufeta-.

Això s’enfila i intento anar guanyant llocs passant pels marges per no quedar-me retingut en algun possible embús dels passos estrets. No conec aquest primer tram.

Ja anem així, com si fos una cursa de muntanya, quan encara ens queden hores i kilòmetres per rebentar.

Els dies abans m’havia fet una planificació de temps per passar pels punts de control. Arribo al primer i vaig força ajustat. Intento menjar alguna cosa a l’avituallament i noto com no em tira avall. Merda!. Segueixo, la pujada següent es molt llarga i continua. En un punt concret hi ha força gent animant, penso que es deu poder arribar prop per alguna pista de cotxe. Quan ja he fet tres quartes parts d’aquesta pujada noto que el cap em roda i vaig una mica “torpon”, pot ser he apretat massa? Indicis de “pajara”- no fotis!.

A Niu d’Àliga fa vent i fred, em poso roba, prenc un got de caldo i tiro avall ràpid a buscar la protecció del bosc. Aquest sector es llarg però va fent i em trobo més be.

Desprès d’un desviament per una pista que allarga la cursa de forma una mica innecessària, arribo al Serrat de les Esposes. Hi ha un munt de gent. M’adono que he fotut una bona queixalada al temps previst i això m’anima, però aquí tampoc aconsegueixo que res del que queixalo de sòlid em passi a l’estómac, per tant, sense perdre més temps segueixo cap els Cortals. L’itinerari de la cursa ha estat modificat del de la travessa i es més bonic i agradable entre el bosc.

Als Cortals d’Ingla hi ha el Kilian que ha plegat. Intento provar-ho amb el pa tomàquet i tampoc, prou! confiaré una vegada més en el malto de l’aigua. El company amb el que venia ha marxat ràpid i ja no el veure fins a la següent pujada on torna a marxar una mica. El puja més lleuger que jo però en les baixades el torno a agafar. Arribem junts al control de Prats d’Aguiló. Fa un fred de pebrots. L’organització ens ha pujat fins aquí una bossa amb roba de recanvi i aprofito per vestir-me de llarg per la nit, tot i que encara falta una estona per que segueixo restant temps a la previsió.

Estem una mica més enllà de la meitat, estic força cansat. En lloc de menjar faig uns quants estiraments i m’adreço cap el Pas del Gossolants, pujo lent i pesat, ja ho sabia, però des del cim em llenço a fons per la llarga pista que va fins a l’Estasen. Torno a passar al company i ja no el veure més.

A l’Estasen em cau la nit a sobre, com una llosa.

Corriol fins al refugi de Gresolet. Pujo al bar a buscar un aquarius i em trobo a l’Olivier que ja ha plegat i fins i tot torna a estar treballant, també hi ha el “maestro” i el Quico Soler i fins i tot el Jessed. Joder! Ara em quedaria aquí una bona estona xerrant amb ells, però no. Adéu nois!

Vaig pujant fins al Coll de la Bauma, ningú davant, ningú darrera, punts de les cintes reflectants que es belluguen per la brisa. La baixada fins a l’ermita de Sant Martí del Puig es el primer tram que se’m fa realment llarg, llarguíssim. Molt més del que m’esperava. La foscor em fa perdre les referències i contínuament penso que ja fa estona que he passat pel lloc on realment soc. Li dedico més temps del previst.

A l’ermita tinc un baixon “estupendo”, em fan mal els peus i l’estómac, sec en una cadira per primer cop i em sento temptat de plegar, molt temptat. No tinc ganes de patir més.

No se si estic bipolar, tripolar o al meu cervell han nidat els marcians, però hi ha un xivarri bestial de veus que parlen:

- òndia noi, si has arribat fins aquí ja no més et queda una pujada, fins al Sant Jordi i la resta es baixada.

- Una merda! no m’enganyis. La pujada que queda es llarga i dura i desprès hi ha un repetxonet que et rebenta…i la baixada no es una tonteria.

- Be, mentres vas decidint que fas ves tirant…

i així es com enganyo el cap i el cos que fan cara d’estar emprenyant-se amb mi.

Al Sant Jordi ja ni m’aturo, segueixo i quan m’adono estic baixant com un possés. Els 200m de pujada al Coll d’Escriu es un regal enverinat (ja ho sabia). Paciència, ara la única sortida es per meta.

Em torno a trobar baixant a tota llet i avançant gent de tant en tant. Que deuen pensar? Sento que algú remuga.

Cruïlla amb la carretera de Baga, 2km d’asfalt "a tope" i 2km mes per un caminet que ens porta a la part de darrera del poble. Entro a aquest amb 3 companys més, però la rampa del primer carrer em tomba. Ells m’animen i continuen corrent, encara que poc a poc per que al zigzageix pel poble els torno a atrapar i entrem tots junts a la meta en una plaça quasi deserta. Però ja esta!

FET!

converses sense oxigen

2010-09-29T01:52:00.000-07:00

No podíem faltar a la cita del Rogaining de les 3 valls, així que ens vam aixecar aviadet i carretera cap a Sant Feliu de Pallerols, que hi ha un bon tros des de casa nostra.

Com en totes les curses, abans de posar-se a la feina hi ha uns rituals que acomplir: saludar als coneguts, posar-se el vestit de feina, recollir el material, eliminar deixalles corporals, re avituallar-se i hidratar-se, posar-se nerviós a mida que s’apropa l’hora de la sortida – hòstia, no trobo la brúixola, el meu dorsal, ”l’haveu vist?”, agafo la gorra o un buff?, ...

-mira que ets pesat, eh? Agafa la gorra i tira!

Dins el tancat, un quart d’hora per traçar la ruta. Com al col•legi, estudies el recorregut que et sembla més idoni i que després no ho serà, alhora que llences mirades furtives als grups del costat per veure com tracen ells – ei, sense copiar!-

Sembla mentida que tinguem sis hores per davant, però les sortides sempre són frenètiques, com una cursa de velocitat. A voltes suficient per rebentar-se un mateix a voltes a algun membre del propi equip, però sortosament, poc a poc, les coses es van posant a lloc i cadascú agafa el seu “senderi” i el seu ritme.

-Pugem per aquí?
-Què, ja comencem amb el rotllo seglar?, segur que quedem atrapats. Tirem pel camí, és mes llarg però segur que més ràpid....

-On som?
– Jo crec que aquí.
-On?
- Aquí, en aquest puntet.
-Vols dir?, jo crec que encara no hem arribat. Tirem una mica més endavant a veure si trobem la cruïlla....

- Quantes hores portem? Aquell corriol que no hem aconseguit trobar ha estat una putada.
– Quatre i vint minuts.
- Collons! Ja podem començar a tornar. Estem a prendre pel sac. Encara arribarem tard i penalitzarem.

- Aquest caminet es molt guapu no?...que ningú diu res?

- sí,..sí que és guapu...

-buenu!!! Si que estem cardats!...

-Ja som a tocar del poble, anem cap a meta.

-No, anem a fer aquesta balisa que es a prop.

-La cagarem!.

-No, tenim prou temps.

- correu, correu, que s’acaba!...uf, 5h 58’ avui sí que hem apurat, eh?

Després de tres proves fa goig veure la classificació general de la Copa Catalana de rogainings. Categoria sènior: cinc azimuts ocupant els primers llocs i set entre els deu primers classificats .

I que duri!.

CARROS DE FOC

2010-08-29T23:45:00.000-07:00

La primera vegada que vaig anar a fer els Carros de foc, ara deu fer 8 anys, o vaig fer en pla travessa, però amb la secreta idea d’observar el terreny i el recorregut per tornar-ho a fer en una única tirada. Em va semblar una autentica burrada! I vaig deixar-ho aparcat.

Vaig tornar a fer el recorregut uns anys desprès amb la Montse i dos amics i vaig continuar pensant que amb aquells circuit tant pedregós i quebrat era una burrada això de les 24 hores.

Doncs que ha canviar ara? No tinc ni idea, perque continuo pensant que es una autentica burrada i fins i tot un circuit que no m’atreu massa.

Però vet aquí un gat, vet aquí un gos, la burrada ja esta feta!. Amb possibles errors d’estratègia respecte als horaris per fer la millor marca de temps possible – el que es una llàstima, perque no penso tornar per veure si el milloro- però esta feta.

Fen un acudit, podria dir que l’hem fet (en Fernando i jo) sense suar (o casi), però no per manca d’esforç ni per anar molt sobrats, sinó per que la major part de la cursa l’hem fet de nit i la resta en un dia en que no feia gaire calor – tot i que els mitjans de comunicació venien amenaçant amb que serien els dos dies més calorosos de l’estiu-.

Primer van pensar sortir a les 7 de la tarda, desprès van creure que eren masses hores de nit i millor fer-ho a les 12, donat que ens havien inscrit per sortir el dia 27. Quan vam descobrir que això era igual vam pensar en fer-ho a les 4 de la matinada del dissabte 28, el problema era que llavors ja no teníem lloc al refugi per passar la nit.

– doncs, ja dormirem al menjador del refugi, van proposar. Ni somiar-ho, ens van contestar.

Així doncs al final van sortir no més arribar, a les 17:50. Des de Restanca, que això si que ho teníem clar des de primer moment i finalment tres corredors desprès de ser quatre i fins i tot cinc.

Quan vam arribar a Ventosa, era l’hora de sopar i el menjador estava a tope, ens vam saludar amb dos o tres amics i coneguts i vam tirar cap a Contreix intentant passar-ho encara amb llum. Quan vam arribar al Llong encara portaven la mitjana de temps prevista. Aquí va sortir el primer problema, l’Oscar no anava be i va decidir quedar-se. Desprès d’una estona van continuar en Fernando i jo, un tant desconcertats per tot vam marrar el camí i van tirar cap l’estany Llong, fins que ens vam adonar i van haver de tornar enrere per agafar el camí correcte.

A mitja pujada de Dellui vam agafar a dos corredors amb els que havien coincidit al refugi de Llong, l’Eduard i l’Estif, i entre tots quatre vam anant fent intentant no equivocar cap opció de camí. La nit va ser freda i trobo que mentalment també va ser força cansat per que obliga a estar amb molta atenció, per no equivocar-se, per no fer un mal pas, per no relliscar…Vam passar pel Colomina i quan vam arribar al refugi J.M.Blanc ja havíem perdut la mitjana de temps previst. Al llarg de la nit potser no havíem corregut ni un quilòmetre. Aquí varem dubtar entre continuar pel Coll de la Valleta Seca o per la pista, mes llarga però sense complicacions. Finalment l’opció més llarga i avorrida i les hores mes fredes.

Arribant al refugi Mallafre ja es va fer de dia, potser amb el dia veuríem les coses d’altra manera!.

Pujar a Amitges no ho recordava tant llarg. En el darrer revolt, abans de veure el refugi ja vaig sentir la veu del meu amic Ivan. Allí estaven tot el grup dels vilafranquins a punt de marxar, però cap a casa. Ells havien sortit el divendres a les 7 del matí i tenien tota la feina feta.

Vaig aprofitar per canviar-me els mitjons i continuar cap el coll de Ratera i Saboredo, aquest tram encara vam intentar córrer un estoneta. Ara la cosa ja la veiem força clara, ens quedaven ell coll de Sendrosa i el port de Caldes i entre mig el refugi de Colomers. Tot i això aquests dos colls se’ns van fer força durs, més del que em pensava i per acabar-ho de matar a Fernando se li va travessar el darrer avituallament i va fer el tram força tocat.

Havíem acabat, no es per estar orgullosos del temps ni d’algunes decisions tècniques, però ja estava fet.

La dutxa calenta a Restanca i un plat de macarrons van ser un bons reconstituents en companyia dels dos amics que havíem fet a la ruta i de l’Oscar, que al llarg del dia havia aconseguit tornar.

AUPA!

2010-06-15T00:43:00.000-07:00

Aupa els txuri urdin que desprès de tres anys han aconseguit tornar a la primera divisió del futbol, encara que sigui de la lliga española.

Aupa també el meu company Carles, que junt amb uns quants socis més de la Unió Ciclista es va fotra entre pit i esquena la Paris-Robaux, amb els seus 250 km "de tiron".

Aupa al Rogaining rebost. El segon de la lliga Catalana, que el Club Orientació Catalunya va organitzar a Sant Julià de Cerdanyola. El territori es fantàstic i els traçadors del club saben treure-hi molt bon profit. Van preparar un circuit entretingut, divertit i dur.

Nosaltres no podíem faltar a la cita i un von nombre de Azimuts ens van presentar encara que de maneres diferents. El Jaume es va ajuntar amb el Saul dels Oxigen i van fer un max-mix. Els Haglofs, com sempre; l’Ivan, el Toni i el Jordi. L’Ignasi i jo vam fer equip amb l’Isra i a darrera hora es va afegir en Xavi. Per tant, per primer cop van fer un equip de quatre. Ens vam entendre força be, bon rotllo, bromes, riures i pocs nervis. Vam gaudir de tots, el paisatge, l’equip, l’encontre amb altres equips , vam fer bona orientació sense errades i vam córrer el que vam poder.

Tot i això, tinc un cert enyor dels antics raids rebost, carregar la motxilla, el bivac…

Al final el Jaume, que esta com una moto, (i el Saul) - ens els van trobar quan ja feia més de 5hores i 45 minuts de cursa i encara corrien com possessos) va quedar primer. L’Ivan amb els Haglofs van fer segons… es a dir que quasi omplim el pòdium d’Azimuts. Nosaltres, ja ho he dit, ens ho vam passar be.

I el darrer Aupa va per endavant, per la canalla, pel Buti i el Cruells, que la propera setmana s’enfrontaran a la Quebrantahuesos. Aupa nanos!

Zegama- Aizkorri

2010-05-18T05:51:00.000-07:00

AUPA!, Ja està, un finisher més a la “cole”.

Però, joder! Aquesta se m’ha fet dura de collons. Potser perquè la darrera sempre és la que més mal fa i de les altres ja no més queden els bons records.

Em va tocar la Zegama més dura de la seva història. Ei! Que no ho dic per dir, que he llegit unes quantes cròniques a Internet. El temps molt plujós dels dies anteriors havia estovat el terreny i quan la boira escampava per uns segons es podia veure les canals i la cresta de la serra ben blanca. Mals auguris!.

Tot i que l’organització va pronosticar bon temps per a diumenge, vam sortir amb un dia rúfol i encapotat que al cap de poc va començar a regalimar. Pluja, fred, vent, neu a les parts altes i fang, molt de fang per tot arreu.

Arrenquem amb la darrera campanada de les nou i després d’una volta pel poble el terreny ja trempa. Surto lleuger i bé fins al km 7- Otzaurte- passant sobradament el temps de tall, però el tram següent fins a Aratz (km 16) se’m fa molt feixuc. Tothom m’avança i això em va desanimant, tinc les cames pesades, no tinc més ritme i el cap traïdor (què collons faig aquí, com estic, i el que encara queda!, mare de Déu). Després, amb la primera baixada em vaig trobant. Baixo bé tot i el mal terreny i poc abans de Sancti Spiritu agafo al Jordi. Comencem la pujada a Aizkorri junts, vaig fent, al meu ritme constant, pim pam, pim pam…aguantant: ánimo! oso ondo! aupa!...la gent (molta menys que en altres ocasions segons m’havia explicat l’Isra) et va animant constantment dient-te pel teu nom que llegeixen en les llistes de participants.

A dalt tinc fred però no vull parar, vull passar ràpid fins al cim de l’Aitxuri. El terreny es torna més tècnic i complicat per les roques, la neu i algun tram gelat, però això m’afavoreix per anar recuperant i passant gent. La baixada fins Arbelar és una rampa impracticable, llisca com un tobogan. Decideixo sortir de la traçada i anar a buscar el rocallís entre la neu, és el meu fort (Aupa! com les cabres, vaig saltant de roc a roc sense por i aguantant-me dret mentre els altres van de cul per terra lliscant i caient com bitlles) avanço un munt de gent. Al final de la baixada trobo al Poveda i el deixo.

Arribo als plans d’Oltze i poso ritmet de raid (així, així, aguantant aquest ritmet – em crida un paisà- collons quina gràcia). La darrera pujada a Andraitz l’aguanto bé, quins pebrots, estem al km 27 i ara em trobo bé. Ei! cansat com una mala cosa, però amb bones sensacions.

Amb decisió, bon ritme i anant deixant companys darrera, afronto els 12 km de tobogans traïdors primer i d’una baixada entre bosc desprès, que es un fangar inexplicable on desapareixen les sabatilles a cada pas.

Els últims 5 km em pesen; els quàdriceps es tensen, els “isquios” es retorcen, el soleo es baralla amb la tíbia, els peus em fan mal, i vaig comptant-los metre a metre, 4, 3, 2…L’arribada és una canya. Tothom picant a les tanques metàl•liques i cridant. La meva claca particular m’aclama i sento com diuen el meu nom per megafonia i això que soc el 300. Ostiak! No puc evitar-ho i m’emociono. Potser, si hagués tingut una mica de forces hagués plorat i tot, però, quina ironia no?, estic tant sec que no tinc llàgrimes.

algunes imatges.
http://monrasin.blogspot.com/
http://atletismoatope.diariovasco.com/fotos/

Raid La Pineda. Homenatges

2010-04-26T16:48:00.000-07:00

Podria escriure sobre la cursa en si, de si el primer sector era així, de com era el segon, el tercer i la resta, de qui feia que, de com anaven classificats i totes aquestes coses i així deixar fet un raport de tot, però, en sap greu, no es el que realment m’interessa. Prefereixo fer-ho sobre les vivències, les sensacions…per això he titulat aquest post com homenatges. Homenatge al cos i hauria d’afegir també a la ment, perquè no deixa de sorprendre’m la seva capacitat d’adaptació al patiment, al cansament, a l’esgotament…i per ser just hauria de fer-ho també a l’amistat.

Amb una cursa com aquesta, arriba un moment en que et bellugues com si portessis el pilot automàtic. La maquina es mou amb un moviment constant i dissociat del cervell, que resta com alletargat, adormit, lent. Es com un estat de baix consum. Tanmateix una lleu punxada muscular, un petit dolor, qualsevol signe d’alarma torna a encendre una llum vermella d’alerta, un nou tram delicat d’orientació, una prova tècnica…un soroll al bosc… torna a activar la connexió cos- cervell. Ei! què passa aquí?.

L’Isra rema hores amb la força d’una balena i la tossuderia d’un os marí i arrossega de nosaltres, primer del Xavi i desprès de mi, que no acabàvem mai de trobar la posició dins aquella banyera surant. No saps com posar les cames que o son massa llargues o massa curtes, les rampes et neixen de la mateixa panxa, l’esquena es doblega i la vista clavada en un punt de l’horitzó que mai es més a prop. Ell rema i el sents a darrera respirar profund i esbufegar, però no es queixa. Sortirà del mar i es pujarà a la bici i desprès a córrer i abans de descansar per primer cop desprès de cinc hores, encara es posarà al cos un tram de patins amb unes rampes que tiren cap endarrere com si algú t’agafes de la motxilla. Però fa goig, el mires a la cara i encara somriu. De fet pots veure, i per això ara crec que existeix, el seu aura brillar.

He vist al Xavi, traçar rutes inversemblants sobre el mapa amb la velocitat del llamp i la precisió del delineant i descobrir-les amb claredat meridiana sobre el terreny i tot i això menystenir les seves facultats, dubtar de les seves condicions d’orientador. Le viscut al costat extenuat al llarg del tresc i esforçar-se més i més per que està convençut que jo encara puc córrer. L’he sentit, fins a la medul·la de l’os, càlid i dols, quan m’explica acudits en els trams de ferrada per fer-me oblidar el vertigen o la por.

Sorprèn realment la capacitat de resistència i de patiment del cos. Arribar a un canvi fos, quan ja fa hores que penses que ja hi ha prou, que aquest serà el darrer tram, que no val la pena seguir…i tot i ser fosc i negre i fer una humitat de mil dimonis que genera fred de dins del cos cap en fora, beure un got de caldo calent, menjar mig entrepà, un gel o altra porqueria i tornar-te a trobar sobre la bici de nou o corrent.

Es el límit inusitat del cos i la voluntat de la ment que el mou i es la força dels companys, dels amics de fet, que fan que tot sigui igualment dolorós i cansat, però molt més fàcil.

Els dilluns, desprès d’un raid d’aquesta magnitud, es un dia estrany. Et trobes confús dins del teu propi cos, amb una sensació com que tot esta treballant per tornar-se a posar al lloc que li correspon, alhora que el cervell per la seva part s’ha quedat amb la tecla de replay enganxada repetint imatges del que ja es un nou arxiu de vida.

Ens havíem promès fer un raid gran junts, hem trigat, però ha estat fantàstic. Gracies.

No existeix a cap part del mon real res tant bonic com les fantasies que emmagatzema qui ha perdut la cordura
Haruki Murakami
De que parlo quan parlo de córrer.

aprofitan els dies

2010-04-07T16:24:00.000-07:00

Aprofitem les vacances de setmana santa per fer una mica de feina. Tothom ha escampat la boira cap un cantó diferent. Nosaltres ens instal·lem a la Conca de Barberà i el divendres ens plantem al poble de Belltall per acabar el darrer tram de la Ruta del Cister que havíem deixat pendent a la tardor. Belltall – L’Espluga de Francolí, uns 34 quilometres que amb la Montse fem en set hores. El dia es "guapu", fa solet encara que no escalfa gaire, ideal per caminar. Els camps de sembrats estan tots verds i els atmetllers tant florits que tot plegat embriaga els sentits.

Dissabte, per estirar les cames agafo la btt i vaig a donar un tomb al voltant de Conesa. Aprofito per pujar a la carena i seguir les pistes dels ventiladors aquestos que ens decoren el paisatge. Son alts com sant paus i giren amb un silenci sorollós que talla el vent. Que hagués fet Don Quijote amb aquets trastos?. Com que he tingut bons mestres, acabo embolicant-me com sempre, però trobo una pista súper guapa dins un bosc que no havia fet mai. Tota una troballa.

Diumenge em toca entreno seriós. Baixo fins a l’aparcament del Monestir de Poblet i quan surto de la furgo fa una temperatura força fresca. Apa,-penso-, això es passarà ràpid que aquí tot es pujada. Em cardo 28km corrent amb 1200 de desnivell en tres hores i torno al pàrquing on la temperatura no ha tingut el detall de pujar gaire ni que fos pels turistes que venen a visitar el Monestir. Embolicats amb anoracs i abrics però amb sabatilles esportives, que estem al camp, em mirem amb cara desconfiada quan passo al seu costat. –tan mala cara faig?.

Torno a l’escalfor de la casa i la llar de foc on es prepara una carnaca a la brasa que amb una ampolleta de vi em posarà el cos una altre cop a lloc.

Cursa del Pic de l'Àliga

2010-03-16T03:25:00.002-07:00

Hi ha dies que les curses s’ entravessen, hi ha dies que un mateix fa que s’entravessin. 15km no son gaires, vol dir que es una cursa per corredors més ràpids que resistents. Sortir a la velocitat d’aquest primers tard o d’hora es paga.

Canyelles, el Pic de l’Àliga, la Casa Alta...es una zona que entrenem habitualment, però córrer en un terreny conegut te coses bones i d’altres, que si no aconsegueixes controlar, esdevenen prou dolentes.

Sortim de la zona esportiva per un tram curt de carrer i asfalt i aviat entrem en un primer corriol on començo a passar gent i animar-me. Compto que quan arribi a la trialera de pujada al Pic de l’Àliga, la tinc apamada i la podré pujar corrent. Una merda! Arribo ben posicionat però hiper cardíac i ja tinc un índex de lactat a les cames que surt per les bambes i això ja no canviarà en tot el recorregut, per que es un trencacames sense treva.

A la pujada m’han passat 4 o 5 corredors. Son molt pisters per que tenen moltes dificultats en les baixades tècniques i pedregoses d’aquest terreny i aquí aprofito per agafar-los i passar-los. Aquesta serà la constant de totes les pujades i baixades i trialeres.

Coneix-ho la darrera pujada de la cursa, se que es una trampa i també se que desprès hi ha una bona baixada. Tot i saber-ho no tinc prou forces per evitar que em superin pujant. A la baixada els torno a passar i intento marxar per que els darrers quilometres son de pista ràpida.

Al final, ni tot ni res, em passa el de la jaqueta vermella, quan arriba el de la samarreta grisa resisteixo, aguanto el seu ritme una estona, però acaba marxant. Penso, -segur que ara vindrà el del mallot ciclista i desprès el del cabell blanc...-, però ostres! apareix un orsaider!. Qui em passa es un corredor de negre que fins ara no estava en aquesta pomada i a més a més es el meu company Fernando. Joder! De bon rotllo, però fa ràbia que et passin els companys en l’últim quilòmetre, no?...i que ho facin tant ràpid!. A la recta final miro en darrera, per veure si també ve l’Oriol, però es deserta. Uf.

Tot i el que pugui semblar tampoc ha anat tant malament, encara he pillat pòdium ( a la meva categoria es clar).

2xU

2010-03-02T00:57:00.002-08:00

Dissabte a la nit hi havia la cursa nocturna de Rasos de Peguera i diumenge una orientació, també amb raquetes, a Aransa. Per tant decidim aprofitar-ho al màxim fent un 2xu.

Malauradament no l’hem pogut veure la cara rodona a la lluna ni un cabell daurat al sol, que hi farem!.

Dissabte als Rasos fot un vent dolent, d’aquells que freda fins els ossos, i boira. Un temps ideal per córrer de nit per la muntanya ! Però bon ambient, això si.

Vestits per a la feina, una mica massa tapats i tot, fem quatre escalfaments i temps fins a l’hora de la sortida fent-la petar amb en Tarrés i lo Txacal. Comença la cursa en pujada per l’antiga pista d’esquí, ideal per oblidar el fred, accelerar el cord i cremar els alvèols pulmonars.

Les curses tenen aquestes cosses, desprès de deixar enrere dos o tres llums difoses, em vaig passar més de la meitat totalment sol fent ziga-zagues entre el bosc, no més sentit la meva respiració i el sorolls de la neu en ser premsat per les raquetes. Una gran sensació de solitud.

L’home del temps havia dit que diumenge hi hauria un canvi radical i sortiria el sol. Doncs a Aransa no va tocar res ! més grisor al cel. Però el pitjor va ser l’estat de la neu, acumulada i molt tova en una part del circuit, on quedaves enfonsat constantment i escadussera en l’altra part.

El circuit era un escore amb dos hores i mitja de temps màxim. L’Isra i jo hem anat junts, però no hem pogut fer totes les balises, en les dues més tècniques no hem afinat prou i el temps se’ns ha escapat inexorablement, irremeiablement…llàstima, però ha estat un bon entreno. Tot anirà sumant per Zegama, no?

Rogaining Espluga Calba

2010-01-25T06:16:00.005-08:00

(foto pispada dels amics Patidors)

No se com s’ho fa en Felip, però el rogaining de l’Espluga Calba bat rècords cada any. No es que el terreny sigui especialment bonic i sempre fa un fred que pela, això s’ hi ha sort i no plou o fa boira, com havia passat algun any quan el rogaining era cursa d’orientació.
Tots els organitzadors fem esforços perquè les nostres proves atreguin un bon nombre de participants, però sempre hi ha raons inescrutables que fan que algunes proves es converteixin en cites mítiques. El wild board rogaining de l’Espluga Calba ha aconseguit aquest estadi i m’alegro molt per l’amic Felip i pels seus col·laboradors, sempre és una gratificació per la feina feta. També m’alegro per que el seu èxit beneficia a tots els altres rogainings.

L’Ignasi i jo forment part de tots aquells que fem gran aquesta prova amb la nostra presència i per tant allí estàvem a la l’hora convinguda.
A ¾ de 12 en una plaça atapeïda es fa l’entrega de mapes i, quan el mires, els ulls es tornen estràbics, 45 cercles vermells que semblen llençats sobre el paper com el confetti en una festa infantil, però no hi ha res aleatori, tot té trampa...per tant cal tornar a mirar-ho i tractar de dissenyar una ruta lo més coherent per agafar el màxim de punts. Més tard sobre el terreny, a mida que les hores aniran passant, caldrà fer correccions.

Des de primer moment la sensació que tenim es una mica rara, la majoria de la gent ha sortit en direcció contraria a la nostra, -pitjor per ells, segur que s’equivoquen- . Desprès de la tercera balisa no més ens trobem gent de cara – va be perquè així aprofites per saludar els coneguts- i a mida que som més lluny del poble passem llargues estones sense trobar ningú, de tant en tant avancem algun equip o ens creuem algun altre. Això, cal dir-ho, ens agrada força, tenim la sensació de fer la cursa i l’orientació més nostra. Es diferent d’anar en pilot i que et vagin aixecant les fites.

Anem fent, una, dues, tres hores...em cagu en el neuroma de Morton!, feia tant de temps que no em feia mal que ja no pensava en ell i ara de cop em torna amb tota la virulència. Ostia quin mal! si camino en fa mal, si corro sembla que també, però menys, però es que em costa córrer per que començo a estar cansat. Es igual, no penso plegar, però em costa concentrar-me en el mapa.

Arribem a un punt on decidim canviar el recorregut que havíem previst per que ens obliga a recular. Em fa tant mal el peu que m’és igual. Un dia desprès, revisant el recorregut final i el mapa, crec que ens equivoquem amb aquesta decisió i ens farà perdre un bon grapat de punts.

Seguim la nova ruta sense dificultat a l’hora de trobar les fites i quan ja anem de retorn cap a la meta, recollint les fites escombraries, inexplicablement ens “encigalem” en un 6. Perdem els papers i la concentració. Hem sobrevalorat les nostres forces i el temps i ara aquest fuig massa despresa i nosaltres som massa lluny, no ens sabem ubicar en el mapa i per calamitat l’Ignasi es fot una torta de peu descomunal en saltar un marge. S’ha acabat tot. No arribarem!, mala sort?

Al cap d’uns minuts de gemegar, el meu company fent un esforç dolorós comença a córrer, primer coixejant i després amb més agilitat, però amb les dents ben apretades. Jo oriento a “bulto” en direcció al poble, fins que m’enduc una sorpresa quan aconsegueixo identificar el mapa i el territori.

L’últim tram de carretera fins al poble i la pujada fins al castell es un putu esprint, fitxem i ens tirem patèticament al terra de lo majerats que estem. Ens han sobrat segons.

La primera de Raquetes

2010-01-11T23:56:00.002-08:00

(foto agafada del Blog d'Enric Cervello, que jo no vaig tenir temps de fer-ne)

Catalunya sota l’efecte de les nevades, els partes meteorològics insistint en l’onada de fred terrible que ens glaçaria a tots, els mitjans d’informació reiterant el missatge de no sortir de casa si no era estrictament necessari…

A 2/4 de 7 de diumenge ens posem en marxa cap a Port del Comte. Sortim amb temps per si ens trobem amb problemes, portem cadenes per si de cas i a la bossa de roba hi ha tanta i variada que sembla que ens marxem de casa. El viatge es tranquin, a part d’una estona de boira just abans d’arribar a Cardona, les carreteres son netes i hi ha poc transit. Pugem sense necessitat de posar cadenes fins al pàrquing de l’Estivella; tant sols hi ha un cotxe de l’organització i tres o quatre més que acaben d’arribar.

“el cielo es azul, turururu”, que passarà ara? cal sortir del cotxe! ens quedarem glaçats i ens trencarem a bocinets?. Doncs tampoc es per tant, devem estar entre 7 i 10 negatius, però no fa gens de vent i brilla el sol (encara que escalfar …) per tant, bellugant-se es pot aguantar força be.

Nosaltres hem vingut a aprendre! i per fer-ho ens fixem en que porten els “professionals” quina roba, quines proteccions, quines coses especials…i el que no entenem o preguntem,
- per que porteu aquestes gomes enganxades a sabatilles i les raquetes?-
- per que no s’obrin massa al saltar o al fer passes grans i evitar enganxar-nos de taló. Faciliten el retorn.

- Mira, aquell porta als peus el cubre de gore que es fa servir en bici. Aquell altre uns paravents prou amples com per cobrir tota la sabatilla.

En fi, mentre nosaltres anem fent, una gran part de la gent que venia a la cursa s’ha quedat atrapada al principi de la pujada i s’ha d’endarrerir la sortida. Sort que fa bo.

També s’ha canviat el circuit a darrera hora i s’ha suavitzat la pujada. Tot plegat ¾ d’hora més tard es dona la sortida. El recorregut es preciós, majoritàriament entre boscos, amb un gruix de neu considerable, força freda i seca que fa que no mulli gaire, amb una traça ben marcada feta pels que corren més i han passat davant i els quilometres finals de baixada fins a Tuixént per un tallafocs súper divertit.

Una mica menys d’una hora desprès ja estic a la meta i un xic més tard l’Isra, segur que hem estat els millors dels menys bons! però això no es gaire important. Hem après molt i ha estat molt divertit. També cansat.

L’organització ha tingut la bona pensada de facilitar-nos enviar una bossa amb roba seca a la meta. Es un plaer poder canviar-se i tornar a la sortida amb l’autobús ben calentets i xerrant amb la gent.

De tornada, parem a dinar a Castellfollit de Riubregós, en un restaurantet que ens va recomanar el taxista que ens va tornar a casa la setmana passada. “Calamars del riu bregos, rodo de vedella, pollastre de corral amb bolets...”. No ens atrevim amb els calamars, això del riu bregos no ens acaba de convèncer i apostem pel pollastre, “el millor d’Espanya” ens diu l’amo. D’Espanya no ho se, per que no m’interessa gaire, però bo ho era de collons i ell codony del postres també.

Jornada complerta!.

estreno

2010-01-05T10:23:00.001-08:00

Dons, res, que l’Isra i jo ens hem decidit a córrer en raquetes aquesta temporada hivernal i ens hem “firat” unes súper lleugeres i bla, bla.

Total que ens vam anar a entrenar i provar les noves eines a Port del Comte, i inspeccionar el territori de la primera cursa.

Allà estàvem tirant cap a munt quan ens agafa un bòlid amb esquis de muntanya.
-Hòstia, jo et coneixo.
-Collons, a mi també em sones, però ara mateix no se de que. Raids? Potser.
- I tant!, soc l’Albert
- Hommmbre!, es veritat, amb gorro i ulleres no et reconeixia. I que entrenant?
- Si, faig una sèrie més i ja estic.
-doncs ànim, ja ens veurem!

Coi, que finet que va i que ràpid desapareix de la vista aquest home, (selecció catalana ep!). Be, nosaltres a lo nostre…anem fent i fent-nos amb el material…
Ens equivoquem de cim, tornem enrere fins al Padrò dels Quatre Batlles, des pres la Tosa…, seguim per la carena i ens envolta la boira que ha pujat en un moment.

Seguim endavant per la carena, però es tant ampla que no tenim molt clar on anem i decidim buscar les traces que em deixat i tornar per on hem vingut. Un cop resituats decidim triar una opció diferent per baixar i ens fotem per una vall que resulta ser molt guapa i que ens porta fins al cotxe.

Be, lo del cotxe…no ho explicaré, però varem tornar a casa en taxi, com dos senyor.!

retorn?

2009-11-30T15:05:00.000-08:00

Un dels meus blogs preferits es el que escriu en David Ledesma, a més a més de parlar de neu i curses o fa de rugby, un esport al que vaig arribar massa tard per jugar, però del que soc un afeccionat.

Al que no vaig arribar tard, si no força jove va ser al futbol. Si tinc un passat futbolero, que voleu fer-hi?. Vaig començar al País Basc força jove però encara recordo els dies d’hivern, freds i plujosos, amb l’àrea ben entollada en aquells camps fangosos i com m’agradava estirar-me i rebolcar-me atrapant pilotes enverinades. Recordo el pas per l’escola juvenil de l’Osasuna…no ho feia pas malament del tot.

Però llavors vaig vindre a Catalunya i vaig passar al futbol sala, també com a porter uns quants anys, compaginant-lo amb les activitats de muntanya.

Ara pot ser feia massa anys que no tocava pilota, quan l’altre dia, el meu malèfic amic i company de raids en va trucar per enredar-me -ens falta un porter! T’esperem…el mite torna…ja, ja!.

Un es feble i es deixa enredar amb facilitat, el cuquet. Hòstia! Quina entabanada, si no coneixia ni els camps de gespa artificial! No vaig veure pilota, vaig encaixar un sac i unes agulletes increïbles als llocs més inversemblants, al coll ,als glotis…i el que es pitjor de tot, el mite per terra i l’orgull ferit.

Haure de tornar, això no pot quedar així.

Premis

2009-11-01T10:23:00.000-08:00

Be, s’ha acabat la feina del rogaining. Han estat molt mesos dedicat gairebé en exclusiva a muntar aquest "pollastre". Hores de dibuixar plano, de sortir a fer comprovacions, de planificar les possibles rutes i de sumar i restar punts per que l’estratègia en la tria de recorregut tingues sentit, de planificar la resta de temes; permisos, avituallaments, regals, sopar, infraestructura i moltes altres angoixes en les que ja no vull pensar.

El que més greu em sap es que, a darrera hora, algun amic es va quedar sense poder participar per que ja ens desbordava les previsions. Però es que amb una organització tant minimalista com la que formen l’Ignasi i jo mateix no podíem respondre a imprevistos.

No se si esta be que ho digui jo, però com molta gent ens ho ha fet saber, diré que va ser un èxit en tots els sentits.

I ara, acabada la feina i amb aquest bon regust, m’he donat uns quants premis. Un ha estat el tornar a recuperar la meva llista de blogs favorits per veure que han estat fent amic i coneguts per aquests mons en aquests mesos. Llegir les sempre interessants cròniques del David, les aventures ven documentades fotogràficament de Roberto, les impressions de l’Isra i les histories d ’Ivan, i així uns quants més.

L’altre ha estat anar-me a fer el raid Borges-Garrigues aquest passat cap de setmana. Vaja premi nen! Vaig enredar l’Ignasi (que aquest es força fàcil) i el Robert, que no sabia ben be on el fotíem i apa, a matxucar articulacions, muscles i neurones.

Segurament el meu estat de forma no estava per tants premis i alegries i el tresc del diumenge em va posar a lloc. La zona que el Víctor va escollir era impressionant, barrancs i gorges profundes, blocs de roca arrodonits per l’efecte del temps i l’erosió -alguns oberts com magranes que deixaven veure el seu vermell terròs interior-, senders imprecisos que pujaven quasi en vertical, una cova laberíntica que amagava mil racons. Un paisatge salvatge i dur, del més pur Montsant.
Al final se’m va fer dur de cullons, Però em va agradar tornar a trobar-me ficat allà al mig.

I el premi dels premis. Tornar a ficar-me a la cuina, amb temps i música, amb molts “caxarros” per embrutar i passar hores jugant a fer d’alquimista per treure un canalons de bolets i salsa de gambes i una escrita al vapor amb ceba confitada.

Umm, ara crec que ja puc tornar a entrenar.

Quina feinada!

2009-10-01T13:41:00.000-07:00

Ha passat agost i setembre amb alguna excursió de muntanya i platja, i no he tingut temps d’escriure ni una lletra. No ha estat per mandra!, ha estat per excés de feina. Si, si, excés.

Un dia vaig descobrir, parlant amb gent de l’orientació, que hi havia una modalitat de cursa de molt llarga durada, 24hores la tonteria, que es deien rogainings. Poc desprès vaig trobar un article de l’amic Felip que explicava la seva experiència en un d’ells i que anunciava l’organització d’ un –mes curtet, 6 hores- a l’Espluga Calba al gener.

Evidentment l’Ignasi i jo ens varem presentar i varem tornar decidits a organitzar-ne un. En pocs dies en Marc es va afegir a la corrent dient que el club que estaven creant “El sarró”, organitzarien un a la Garrotxa i dies desprès varem saber que els del BO amb en Nestor tenien previst fer-ne un a Andorra. En un moment teníem una proposta de quatre rogainings.

La Nostra tonteria va començar per triar un lloc prop de casa i intentar fer un mapa. Inicialment tot era ji ji, ja ja. Però un mapa de rogaining per fer 6 hores de orientació necessita molt territori, molt!

Ens van decidir pel Penedès per que era prop de casa, per que es un terreny poc explotat i per que ens va fer gracia el laberint de vinyes, ji ji, ja ja. Això havia de ser fàcil.

Varem planificar totes les feines de l’organització i el calendari, els contactes, els permisos, etc i ens van posar a fer mapa. Primer al laboratori, amb el cul clavat a la cadira i els ulls als ordinadors i anar dibuixar vinyes! Aquesta cap aquest sentit, aquesta cap a l’altre…finalitzant cada dia amb una borratxera impressionant i no del vi.

També varem mirar d’agafar una part de muntanya (més o menys la meitat del mapa) per que fos més compensat. La nostra muntanya no es alta però es tremenda, pujades i baixades, pedres i per damunt de tot boscos i espais plens de matolls i garritx, d’aquell que fa envermellir les cames.

Hores i hores de dibuixar, hores i hores de sortir desprès a comprovar, camins que ja no estaven, altres que havien aparegut, tornar a dibuixar, altres que estaven però eren impracticables per que les famoses ventades havien fet caure tants arbres que ja no es podien transitar… i dubtes, molts dubtes…això ha de ser blanc o de quina manera cal representar-ho? i consultes, moltes consultes, -gracies a tots els que em emprenyat-

Total que el ji ji, ja ja, es va anant convertint en un estres important.

I desprès a esperar que la gent s’apuntés…Ostia!, no s’apunta ningú, tanta feina per res?. Tranquil, que la gent espera a darrera hora. Ja, però es que ja es darrera hora.
Uf! Per fi van començar a preguntar i a fer inscripcions… a darrera hora es clar.

Tot plegat i com diuen els Manel “ens ha costat deu i ajuda arribar-hi fins aquí”, però ja estem a la recta final cap el dissabte 17 d'octubre i avui he pillat una estoneta per desestresar-me escrivint aquesta crònica del que ha estat la primera part del rogaining “el jardí de Bacus”. El nom, si més no es evocador no?

http://outsiders.cat/

...i tres

2009-07-30T01:40:00.000-07:00

Tres ha estat el nombre màgic d’aquest mes de juliol. Primer el rogaining d’Andorra, segon la marató orientació al Catllaràs i tercer el rogaining de les 3 valls a la Garrotxa.

Fugim divendres de la xafogor enganxifosa de la costa, per anar a dormir plàcidament a Sant Feliu de Pallerols amb la fresqueta , tot havent sopat a la plaça del poble on locals i estiuejants, amb jaqueteta d’estiu i rebequeta, s’entretenen als sons d’una orquestra mínima (3 components)

Dissabte, amb el poble encara somnolent, el pàrquing es va omplint de cares conegudes, de converses curtes, d’algun riure i de sensacions de “competi”.

A l’hora prevista s’entrega el mapa a la mateixa plaça, on els balladors nocturns han deixat lloc a una gentada multicolor vestida de curt.

L’equip -també de tres components aquest cop-, plantem el mapa a terra i fixem l’estratègia. Uf que seriós que sembla!

- Deixem la vall de l’oest i comencem a tirar amunt per la del centre, retornem per la de l’est i al final, segons el temps que ens quedi, “pillem” el màxim de punts de la zona baixa propera al poble. Ok?
- Ok.

Engegem espitosos i a la tercera balisa decidim tirar l’estratègia per terra, el mateix lloc on l’havíem fixat.

- Ja que estem aquí, per què no pugem per aquest llom i agafem aquest 6 punts. Ja que estem aquí, podem fer aquest cul de sac i fitar aquest 5 i desprès seguim per la carena.
- Val! D’acord.

Tot plegat estem a la vall de l’oest. És a dir , a la que havíem decidit no anar. Collons! què bons que som fent estratègies. Doncs seguim. La sort és que hi ha força bosc i no es nota la calor i a més a més, anem fen feina. Portem una mitjana entre 5 i 6 balises per hora i força punts. Qui havia dit que no faríem 30 balises?... Doncs tampoc. Al final en tindríem prou amb 23.

Cap a mig dia, en terreny més obert, la calor “apreta” i passa factura,. Ja no anem tan ràpid. Estem secs i ens cal anar a buscar un punt d’avituallament per carregar aigua, refrescar el cos i refrigerar el cervell. Encara falta per apurar el temps.

Meta, temps, punts…cansament…comentar amb uns i altres. Que si aquest punt, que si aquell altre, que si la balisa de la bassa…Bassa? Ostres, a aquesta no hem arribat! Al final, la veritat és que hem quedat satisfets i contents. Els organitzadors amicals i propers, el mapa bo, el terreny collonut, i es veu que l’organització ha fet un munt de feina, fins i tot desbrossant corriols semi-tancats.

Mengem en la mateixa plaça que varem sopar però amb una altra companyia i una altra música…l’assemblea de “majares” es dissol i emprenem el retorn a la xafogor amb una cara d’encantats pel plaer acumulat que fa goig.

Que com es pot sentir plaer després d’aquesta pallissa? Doncs ja ho deia l’Asterix “estan bojos aquests romans”.

Ben bojos, però si vens t’enganxaràs!.

Raid orientació al Catllaràs

2009-07-21T15:22:00.000-07:00

Pensava que m’ho perdria, però finalment vaig aconseguir ser-hi un any més en aquesta cita. Sant Julià de Cerdanyola ens esperava per afrontar el Raid Rebost. Sens dubte el tipus de cursa d’orientació que més m’agrada (amb els rogainings) perquè la resistència física juga un paper molt important i així puc compensar les meves deficiències en orientació respecte als bons.

Però també m’agrada tot el ritual. Preparar la motxilla buscant reduir al màxim el pes sense excloure res del material obligatori. Fer-la i refer-la, decidir treure això o allò, no renunciar a allò altre, prioritzar no passar fred al bivac, encara que sigui a costa del menjar, perquè si no, soc home mort …Arribar a la sortida, veure la gent, saludar, comentar…aguantar la tensió al budells…

Passar el control de material, això si que m’emprenya: sempre em demanen allò que està al fons de la motxilla, Collons!, amb el que m’ha costat fer-ho encabir tot. Tota l’enginyeria a prendre pel sac!

Sortida! Um, la seducció de sentir el mapa a les mans i la veu del company (en aquest cas la veu dolça de la Neus) dictant les coordenades de les balises. Fixar-ne una , dues, tres i sortir. La resta les posarem en marxa pel camí…és arriscat fer-ho en un mapa gran com un llençol, però es qüestió de temps i pràctica. Començar a trobar les balises em fa sentir l’excitació de que tot va bé, com als boletaires quan troben el rotlle. Comentar el proper punt d’atac però sense parar-nos, sempre en marxa, pujant , baixant, carenant…Sentir el sol al cap escalfar-te i com les hores passen inexorablement, una , dues, cinc, sis…cada cop costa més córrer i pensar alhora.

Finalment arribem al bivac! Buscar un lloc per muntar la tenda entre aquell campament zíngar ple de colors, tampoc és tasca fàcil. Seure per fi!, estirar-se, treure's la roba xopa de suor i posar-la a assecar en una pedra calenta. El lloc es impressionant! Ingerir líquid de colors per rehidratar-se, cuinar un fideus deshidratats en un minúscul aparell. Sortir de festa, de visita a les altres tendes, qüestió d’educació i bona convivència, comentar, riure…compartir uns fruits secs...

I quan es fa la fosca, contemplar un cel tan ple d’estels que gairebé fa por…
-quina serà la que ens caurà a sobre aquesta nit, Neus?
-Va, no siguis burro.

- Ets la millor companyia que he tingut mai en aquest raid!
- No siguis burro

- val, no més volia dir que poses serenitat al meu neguit.
- D’acord… i dorm.
- Val.

Dormir no és fàcil. Fa fred, el terra és dur, i si no hi ha granotes se sent una serenata de roncs provinents de totes les direccions. I per si això fos poca cosa hi ha el neguit de recuperar o defensar la posició al dia següent.

Les sis del matí arriben inexorables.
-Joder! Tot just ara que començava a agafar la son!.

De seguida a fora hi ha un trànsit frenètic: desmuntar tendes, preparar l’esmorzar, ficar tot a la motxilla de nou sense entendre per que ara queda pitjor que ahir. I gairebé tothom compartint una mena de dansa col·lectiva de tremolins amb música de dents. El fred…i els nervis.

Ja tornem a ser-hi. Al cap d’un quart d’hora de pujada la roba de més fa nosa, la cursa està llençada: un per aquí, altres per allà, algun creuament estrany, o no tant. Tornen a passar les hores, una desprès de l’altra i cada vegada que miro darrera veig la carona cansada de la Neus insinuant un somriure tímid. Ànim que això ja ho tenim!

El sol arriba al zenit i nosaltres a la meta. Arribis en la posició que arribis és emocionant…i satisfactori.

Es el millor raid d’orientació de Catalunya i la millor companyia possible. Sens dubte.

Rogaining a Gran Valira

2009-07-14T15:51:00.001-07:00

Avui em fan mal els quàdriceps com feia temps, com no recordava que podien fer mal. Guai!!. Ja sé que és difícil d’ entendre, però per mi és una sensació súper agradable en aquest moment. Estan vius i jo actiu.

Després de cinc mesos he tornat a l’activitat de nivells. Bé, entenguem-ho, el nivell el van posar els altres competidors. Per mi es tractava simplement de ser-hi, de provar que la cosa anava bé i que podia aguantar una certa intensitat.

La incògnita es va anar desvetllant satisfactòriament al llarg de les sis hores del rogaining de Gran Valira. Un terreny dur de pebrots per provar-ho. Bones i dures pujades, d’aquelles en les que el cor et parla, o millor dit, et crida directament a les temples. On els dimoniets petits que viuen al fons dels pulmons pugen cremant-ho tot per l’esòfag fins la gola i les mateixes dents. Descensos per pistes més costerudes i pedregoses a l’estiu que a la temporada d’esquí i per algunes rieres angostes emmoquetades de verd ortiga. Una altra vegada amunt i una altra avall i així sense parar.

A part de tot això hi havia balises, moltes, i ruta a traçar. Segurament hagués pogut fer una millor selecció de ruta o corregir en marxa per tal de sumar algun puntet més que acabés apropant-me al pòdium, però eren tantes les altres incògnites que això quedava en un segon terme.

Tornar a posar-se les malles i els mitjons llargs d’aquella marca de Lleida (sí, la que patrocina al Víctor), carregar la motxilla amb el material obligatori, i algun extra com la maquina de fer fotos -perquè m’ho havia de prendre amb tanta calma com per fer alguna foto- i que després no vaig ni treure, tenir el mapa entre les mans, la brúixola al dit enfollida donant voltes i la gent al costat...Adrenalina en estat pur!!!

Potser vaig passar certa enveja quan veia els altres corrent i m’havia de retenir...però soc disciplinat i si és que encara no toca , és que encara no toca, i punt.

I una confessió. Gràcies al meu amic Jordi (Avi) per acompanyar-me, per que prèviament havia “tirat el ganxo” a unes quantes dones perquè fossin les meves companyes en aquest retorn: perquè m’agrada la seva companyia i perquè vaig pensar que seria més fàcil que alguna volgués venir sense estar obligada a córrer. Be, doncs, he pogut plantar un camp de carbasses.

Salut a totes.

a ritme de blues

2009-05-24T12:06:00.000-07:00

Ha principi de mes el traumatòleg va fer una gran manifestació. “t’ha quedat nikelat”!.

Tot i que vaig trobar que era un terme més adequat per un cotxe tunejat que per la meva cama, vaig acceptar-ho. Això volia dir que s’havia aixecat l’arrest domiciliari i que podia començar a córrer?.

“Córrer?.No, no, córrer no. Encara tens per una bona temporada. Cal evitar els impactes. Però pots anar en bici, nedar…”

Val, no vaig preguntar res més, per si de cas!.

Tornat a casa, trec la pols de la mítica Lemond de carbono i em llenço a la carretera…Tres dies seguits. Al quart, suposo que per la mala posició, un pinçament. Que burro que soc!.

Però ja m’he tret l’estrès i ara ja m’ho vaig prenent amb més calma. Anar agafant el ritmet per la carretera del pantà. Em costa, però, veure com tothom em saluda amablement quan m’avança. Segur que quan ja no els veig la cara deuen riure.

El jardi de Sant Galderic

2009-04-10T11:56:00.000-07:00

La quaresma es la practica de la religió catòlica corresponent als 40 dies de preparació per Pasqua. Els períodes de quaranta dies s’associen a diferents referències bíbliques com els que passà Jesús o Moises al desert o els que durà el diluvi. Es temps de recolliment, meditació i penitència.

Jo tinc la meva particular quaresma lligat a la cama enguixada i la penitència a la mobilitat reduïda. Per això, com fervorós creien, dedico incomptables hores a practicar la mortificació visitant els blogs dels meus amics i flagel·lar-me amb la lectura de les seves aventures: l’Isra, a la seva, avui una volteta a peu, demà un ratet en bici aprofitant el dia de solet i anant agafant ritme, el Roberto al Tour de Flandes matxucant pavès, l’Ivan i el Raid de la serra Subbetica, el Joan Carles preparant la Titan Desert…buaf!, quina ràbia que feu!.

Però ara ja som a Setmana Santa, o el que es el mateix a la porta que deixa veure el final del període fosc i trist. Serà per això que avui ha vingut el meu company Ignasi i l’Anna i m’han tret a passejar. En cotxe, però també val, no?. I ens em anat a tombar camins amb el 4x4.

Com que no es cap secret, diré que no ha estat a la babalà. Hem anat a veure i reconèixer camins per preparar el rogaining que farem a la tardor. On? al jardí que Sant Galderic va plantar al Penedès per que, un Bacus distret, es perdés definitivament i s’abandonés als plaers del vi. Planes infinites de vinyes, ceps, cellers...rieres estretes i tortuoses de difícil pas,...turons traïdors de bosc impenetrable o lloms coberts pel garric i rascler. 6 hores de cursa d’orientació, un munt de balises per trobar, estratègia per sumar punts...

Com deia la iaia, "qui no te feina el gat pantina".

CRAIX!

2009-03-31T13:01:00.000-07:00

La veritat és que m’ha costat molt escriure sobre això, però ara crec que ja soc capaç de mirar-ho amb cert sentit d’humor.

Va ser una fracció de temps infinit i indefinit. Vaig veure, en negociar un gir dins d’un tub, com l’esquí dret anava fora del peu. Per lliure, diríem.

Tot just m’estava preguntant què cony feia aquell esquí allà, - el cabrón tenia vida pròpia? S’havia declarat independent sense fer cap consulta popular?- quan vaig notar que em clavava, girava la cama esquerra i sentia un dolor “tremendu”, al mateix temps que veia, dins el meu cap, com una canya de fusta blanca es trencava, (sí, sí, igual que als còmics).

Tot va passar en un temps irreal i ràpid. Immediatament desprès vaig sentir la Carme que cridava angoixada, ai Ricard! ai Ricard!. Això no semblava cap bona prespectiva.

Sentia molt dolor a la cama, però no sabia ben bé on i recordo que vaig pensar, siusplau que no em surti l’os per fora, que em desmaiaré. No se com, amb els ulls tancats vaig tenir valor per tocar-me la cama i intentar moure els dits. Tot va passar en un temps irreal i ràpid.

Uf, no tenia l’os per fora!. No calia que em desmaies.

Malgrat el dolor vaig intentar aixecar-me, però de seguida vaig constatar que em costava molt i que el dolor es concretava dins de la bota.

A l’intentar caminar m’enfonsava a la neu i moure el peu em produïa més dolor. Vaig posar les pells als esquís, me’ls vaig tornar a calçar i vaig anar tirant avall poc a poc, gairebé fent escaleta i repenjant-me sobre la part interna del peu esquerre, que no em feia mal contràriament a la part externa que era la que em provocava molt dolor en quant la forçava.

En mitja hora vaig arribar al pàrquing i a la furgoneta amb la idea que el problema era de lligaments. En contra del que pensava no em va costar treure la bota ni el mitjó, que van deixar al descobert una bony considerable per sobre de l’alçada del turmell. Com un ou embarassat.

Una bossa amb neu aplicada amb rotunditat a la zona i cap a l’hospital més proper, en aquest cas el de Campdevànol. Radiografia i mala noticia; peroné trencat. Cap a casa amb la cama enguixada!. Tot i això l’opinió del metge d’urgències era que possiblement la fractura no era quirúrgica. S’equivocava!. S’equivocava del tot!.

Males merdes m’ofeguin!

Desprès de gestions múltiples i complexes amb l’asseguradora de la federació i de demanar més d’una opinió, finalment vaig haver de passar pel quiròfan entre una cosa i una altra, deu dies desprès de l’accident (patètic!).

El món de les asseguradores és un món irreal, sembla que hi ha algú a l’altra banda, però no té rostre. Tot són telefonades, fax i correus. Un munt de gestions complexes que no et venen gens de gust de fer i sobre un territori en el que no estàs acostumat a moure’t. Que si necessites una autorització per això, que si per l’autorització necessites un informe, que si ara necessiten dos dies per pensar-ho...

Els hospitals són un altre món. Un món real però en el que no vols fer soroll, com per no despertar cap malastrugança. Es un món d’angoixes i dependencies, de ràbies i agraïments.

Però per mi és un món d’incògnites; perquè les sales d’anestèsia i els quiròfans estan en els soterranis i són tant claustrofòbics?. Perquè no hi ha llum natural i es pot mirar si plou o si fa sol?. Tot és com premortuori, asèptic, metal·litzat, clar i brillant, però al mateix temps caòtic; mobles amb monitors, llits, cables, tubs, utensilis, gent tapada com dones talibans, que no més ensenyen uns ulls on intentes llegir si tot va bé...bé...beee

I la sala de postoperatori?. Immensa com un garatge, - deixi’m les claus posades per si l’hem de moure-. Plena de cossos aparcats en bateria i en una mena de estat pre o post etílic, no ho se ben bé, però que semblen desitjosos de compartir l’alegria d’haver superat el tràngol.

the wild board rogaining

2009-01-19T06:00:00.002-08:00

Amb el sospir a l’església del poble de la darrera campanada que marca les 12 del mig dia, més de 300 animes s’escampen per un territori fantasmagòric, enganxat a la boirassa terrera.
Animes en pena d’una santa companya a la recerca de estranys tresors.

Tot i ser el mig dia, un fred humit s’escola entre les capes de roba fen tremolar les paraules, les poques que cal dir. Poc desprès, els desnivells i la sobrecarrega de fang a les sabatilles fa que semblis una sauna mòbil.

La comitiva es va disgregant poc a poc i fins i tot es pot sentir els silencis dels batecs del cor, del doblec del mapa i del crepitar de les branques xafades. De tant en tant, algunes veus que no veus...hi ha algú!.

Les hores passen, una , dues, tres...les balises van caient , una, dos, tres... com bolets preuats...

Córrer, caminar, parar, veure, menjar, orientar...pujar per les divisòries, sortir a les carenes i notar el fred i el “sum, sum” de les gegantines aspes dels molins que volen empresonar la força del vent. Tornar al raser de les valls on el fum de les cases es queda enganxat a les taulades , travessar boscos de senglar impregnats de puntets d’aigua, vorejar camps que s’aferren a les sabates i anar fent, quatre...cinc...hores... vint, vint-i-una...balises...

Per un ratet hem vist sortir el tebi sol que ens ha acaronat les espatlles i l’hem adorat.

Les forces i el temps s’acaben, cal fer el darrer replantejament i tornar cap a casa.
Com cridats pel corn del clan, els simbiòtics casadors-recol.lectors, sorgeixen de les entranyes de Gaia per tornar a formar un fluït hipnòtic cap al punt que marca el final de la jornada. Sis hores màxim, desprès potser et tornes carabassa!.

A l’aixopluc de la gran casa cerimonial i sota la satisfeta mirada del bruixot, les famílies s’arrepleguen primer i desprès intercanvien amb d’altres informacions, coneixements i sensacions de la feina del dia a l’hora que mengem i bevem en un gran àpat ritual i festiu.

Sis hores de rogaining, moltes hores de sensacions. The wild board s’ha acabat. Ha estat fantàstic.

suau, blanca i flonja

2009-01-12T12:05:00.000-08:00

Quantes vegades he envejat aquelles imatge on un esquiadors baixa per neu verge fins als genols, encadenant girs, com si flotes...semblava que això tant sols podia donar-se a les muntanyes canadenques o americanes i amb una mica de sort als alps. Ja veus, i nosaltres curtint-se amb les neus glaçades i fonent cantells o apretant abdubtor en les neus costra...

Doncs, apropiant-me del titol del bloc de l’amic David, avui he fet “el millor polvo de la meva vida...”

Um! Com tot el que es excepcionalment bo, ha estat curt, -tot i que hem intentat estira-ho al maxim-, però tant bonic i plaent...
Apa, us deixo que vaig a seguir recordant-ho

Primer Tast

2008-12-18T11:02:00.002-08:00

Be, per fi!
Tant de neu i tant de neu. Els partes del temps a la "tele" anant insistint cada dia sense cap mena de compassió. Anant mirant d’amagat, com si fossin pagines porno, els webs d’esquí de muntanya…i jo aquí, a la costa, clavat.

Però, per fi el dimecres 17 he aconseguit tastar el pastis!.

S’ha de dir que quan un es fanàtic d’una cosa te tendència a ser poc objectiu. Això podria ser el que em passa amb l’esqui de muntanya (encara que cada vegada menys, i pot ser per això començo a ser mes contradictori). Ens ho van passar de primera, però ben mirat l’esquiada va ser bastant merdósa.

Ens ho van passar de conya anant xerrant en la furgona del Jaume, equivocant-nos de carreteres i descobrint paisatges nevats i freds, molt freds i força impressionants. Tots ens semblaven terrenys collonuts per organitzar raids…quina deformació de veure les coses.

Ens ho varem passar de primera esmorzant…Es que no teníem cap pressa!.

Finalment, i no tant tard com pugui semblar, ens varem plantar al Port del Compte, ens varem vestir per l’ocasió, varem posar les foques a les fustes i varem començar a tirar pista amunt per anar buscar el més ràpid possible el terreny de fora. La veritat, feia un fred considerable.

Però en quant varem sortir de la protecció de les pistes ens va rebre un vent estrepitòs que al llarg del matí va anar en augment i que tornava el fred una sensació insuportable. Buscant el pas entre boscos varem arribar fins a la carena, però un cop aquí varem seguir fins on van poder resistir-ho. Prou!, avall!.

Avall. Un descens guarrot, guarrot, guarrot. Amb neu ventada, trams gelats, trams d’acumulacions profundes, crostes…i el vent que aixecava tot per tot arreu i que no deixava veure per on anar.

Un cop als bosquets de prop de l’estació la cosa va millorar. Això si, les fotos surten guapes.

Be, en resum, que ens ho varem passar de conya, ja o vegeu.

The North Face Ultra-trail du Mont-Blanc. Courmayeur-Champex-Chamonix

2008-09-11T12:29:00.000-07:00

Monsieur et dame, ce le festival ! Le plus grand festival du monde !
Evidenment, per alguna cosa es francés.

Part 1.

Vagis per on vagis, en qualsevol poble de la vall, cartells, banderoles, pancartes…l’anuncien. Chamonix, la Meca, està a rebentar d’artistes. D’aquests artistes prims i esfilagarsats, de rostres afilats i amb bessons musculats, de gorres i ampolles d’aigua de colors. Àvids per actuar al circ de la muntanya.

Una carpa immensa al mig del poble i una cua “que t’hi cagues” a ple sol. Però sembla que aquí tot es fa amb gust. Saludes a alguns coneguts,.. coneixes a d’altres que la propera cursa ja seran saludats com a coneguts…i dins de la carpa, botigues de productes i marques que canten excel·lències dels seus productes entre personal hipermaniàtic. Estricte control d’ acreditacions, entrega de dorsals, bosses de material de recanvi, indicacions… i un espanyol que no s’entera de res en francès, que ja fa cara d’espanyol emprenyat, al qual, en un atac de rauxa, ajudo traduint el que li estan dient. Desprès penso que la cosa te collons, jo que vaig suspendre el francès tot el batxillerat. Ja ho deia que la profe era una bruixa i em tenia mania.

Part 2.

Com que vam ser dels darrers de la cua en recollir els dorsals ens van donar les primeres hores per anar amb “bus” de Chamonix a Courmayeur (es compleix aquell missatge Bíblic, els darrers seran els primers…ja em deia la meva avia que era un descregut, però precisament aquesta vegada no calia). Va ser una gran idea de l’organitzador per facilitar-me un tour que em permetes visitar tots els lavabos possibles; al pavelló, al bar, al portàtil, a l’altre bar, al de carrer amb pagament, al camp.. i també en una pausa, conèixer l’equip Assic – no se que- que ens parlen de cremes pels peus i del truquet de posar-se vaselina també a sobre dels mitjons perque triga més en ser absorbida.

Part 3.

No soc un “tipo” gaire sentimental, però he de reconèixer que em vaig emocionar. Joder! just abans de la sortida, amb la plaça de Courmayeur repleta de corredors i de gent animant quasi em salten les llàgrimes.

La calor, la musica de “carros de foc” a la megafonia, el compte enrere corejat per tots els corredors atapeïts en comunió i la encaixada de mans amb el meu company Ignasi…Nou mesos per darrera d’entrenaments per ser ara i aquí, tots els records amuntegats al cap, les moltes hores “d’entrenos”, els dies de pluja i els de fred i els de sol també, les llargues tirades en solitari o amb l’Ignasi, tants dubtes i interrogants…ara ja sóc aquí per fi i sense remei.
Masses sensacions en un sol moment …buff! Quin nus a la gola.

Part 4
La carrera. Bé, llarga, dura, un continu de pujar i baixar grans murs. Deixar la ment en blanc divagant en les coses més absurdes, estranyes i fins i tot estrafolàries i seguir, sempre seguir. Una idea recorrent” nou mesos per arribar aquí, ara no puc fallar”. Un mantra per passar les hores, sobretot les pitjors, “ una pas més, un pas menys”.

100 km amb sensacions molt diferents. El primer terç fresc i ràpid, però amb molt estrès. Tanta gent, anar sempre voltat per d’altres corredors i pals, amenaçants com sagetes,
-ei, vigila collons, que me’ls claves a les cames!. Ves a saber d’on és aquest, segur que no m’entén.-
L’Ignasi que es pregunta en veu alta -per que es diu fila india?” i a quins indis es refereix?-. Cabòries, que diu el president de Polònia-.

El segon terç, dolent, fotut, molt fotut, però no pas físicament. L’estrès dels dies previs i de la primera part de la cursa em passa factura, no a les cames, ni al cor. A la meva part més feble, a l’intestí.

Va ser una negociació dura i implacable entre un cap i un cos que volen més i un colon, que irritat, diu que no i que no. Que si l’apreten, ell apreta. I així afronto la pujada al Coll Ferret, la cota més alta de la cursa i sobretot la llarguíssima baixada, on el dolor és molt molest i incòmode i em fa afluixar el ritme.

Passant-me els avituallaments sense poder menjar res sòlid tiro refiant només del malto que he ficat al líquid hidratant del calmeback i alguns gels.

El darrer terç, amb la nit ja com a companya i la carrera més distanciada, en petits grups, la cosa va força bé. Afrontant els tres darrers murs de pujada molt millor, amb alguns moments meravellosos de solitud (sembla quasi impossible). Els estels al cel i la llum al frontal, dibuixant giragonses que a cops s’entortolliguen. Cuques de llum davant, cuques darrera i a l’altra carena de la muntanya…Ara gaudeixo!. Afronto el darrer mur de pujada amb força i fins i tot se’m fa curt desprès de tant haver sentit parlar de la seva dificultat i abordo la baixada corrent 12 km fins a la meta .

Ei! Nou moment d’emoció supina. Arribar a la meta corrent, transitant pels carrers de Chamonix plens de gent animant que et fa sentir com un heroi, això i la sensació de feina feta, ostiak! M’he tornat a emocionar.

Part 5
Desprès de la cursa, "el dia de desprès", Chamonix està com abans, repleta d’artistes, però ara encara més prims i envoltats d’una aura visible.

Gent que camina estrany, peus mal encabits en sandàlies que deixen veure les butllofes o les llagues, turmells inflats , bendatges diversos..rictus afilats com navalles on les orelles son la part més voluminosa…i també gent que ofèn, que sembla que no ha fet res, que riu i que sobretot camina amb una al.legria que fa mal als meus quàdriceps desfets.

Part 6

Moments estel·lars i agraïments.
La sortida, impressionant. Els avituallaments, la quantitat, la distribució, la infraestructura, el contingut, i fins i tot la gent que els atén. La quantitat de col·laboradors desplaçats per tot arreu, amables i abocats als corredors. La sopa calenta, umm!, la sopeta. La quantitat de públic que anima a tothom i en qualsevol lloc, a qualsevol hora del dia i de la nit.
La presencia de la Montse i l’Anna als avituallaments per no fer-nos defallir.
La nit, córrer de nit. Moment hiperestelar; l’albada, la sortida del sol a dalt de la Tête aux Vents, a les Aiguilles Rouges, en front; el Mont-Blanc, l’Agiuille Verte, les Jorases, la Vallee Blanche, el glaciar de Argentiere….Uf! em sap greu per vosaltres que us ho vareu perdre.
I l’arribada, amb l’escalfor de la gent, la música, els aplaudiments... tot plegat fa una barreja que et fan perdre el mon de vista, t’ensordeig els oides i sembla que el cap et roda con si haguessis de caure.

Agraïments a tots aquells amics que amb els seus missatges m’han donat coratge. Al meu club de fans. Que pensàveu!, en tinc un i el formen les meves germanes, els cunyats i les meves filles -van passar la nit seguim-me per internet-. A l’Ignasi, que dona tranquil·litat al meu esperit neguitós. I per damunt de tot l’agraïment especial a la Montse per l’assistència al llarg de la cursa i per haver aguantat les meves angoixes, dubtes, ansietats i absències tots aquests mesos.

Moment Final.

Chamonix va ser una festa, “les plus grand du monde”, i jo vaig estar allí.

algunes fotos a:
http://picasaweb.google.es/zaldikokiliki/UTMBCormayeurChampexChamonix#

ULTRA TRAIL ANETO (19 I 20 juliol)

2008-07-24T03:55:00.000-07:00

Estem al tancat, hem passat la revisió de material i el pesatge de les motxilles, i aquí dins sembla que tothom estigui afectat per una mena de gas epilèptic. Una mà agafa el seu peu, doblega pel genoll i estira amunt fins tocar el cul, ara el mateix però amb l’altre ma i l’altre peu, la cintura fimbra com un jonc flexible però sense l’efecte del vent, els ronyons es dobleguen endavant fins quasi aconseguir amagar el cap sota les cames…i un silenci nerviós es present a tot l’ambient.

Són les 11 en punt quan sona una botzina i una veu diu ja!. Contagiosament tota una munió de cossos segueixen al primer. Una mena de tensió alliberada es veu volar cap al cel com un núvol.

Espectacle pels carrers del poble i sortida a la pista. Es corre, però suportable, es allò de la “marea humana”, gent per davant, gent pel darrera…

Passem pel costat de la presa de Paso Nuevo i enfilem el primer corriol estret i dret, s’acaba córrer i a caminar. Per la pista de Ballivierna, després de marcar el primer control, seguim una estona caminant i una altra trotant i anar fent. Encara es va en grups nombrosos pel que ens anem avançant alternativament.

El pont de Coronas és a la vista, segon control i fotos, s’acaba la bona pista i comença el camí, després el corriol i després els rocs, els rierols i el sol que apreta penjat en un cel de paper blau, net i polit.

Les moles rocoses de Ballivierna i Culebres ens queden a la dreta i a l’esquerra podem veure la carena de l’Aneto. Segona hora de cursa i segona ingesta alimentària, m’he proposat fer una cada hora.

De sobte em començo a trobar malament. Un dolor al pit que no em deixa respirar profundament em fa alentir el ritme. Torno a intentar-ho i torno a haver de frenar fins a parar. Estic mig marejat i m’agafa mal de panxa quan m’aturo. M’ataca el factor negatiu i per primera vegada penso que hauré de plegar. Tan aviat?, quina merda!. M’espanto però s’intueix el coll de Ballivierna allà al fons i decideixo seguir intentant trobar un ritme encara que sigui fluix. Veig, o millor dit, sento com la gent em va passant i encara que no m’agradi intento relativitzar-ho.

Travesso pel coll de Ballivierna i la veritat és que, ara que faig la ressenya, no recordo res del tram següent fins a la cabana de Botornás ja encetada la baixada cap a Llauset. Però deuria ser un tram de blocs perquè l’Ignasi no em seguéix i perquè recordo que el neuroma Morton en visità al peu dret.

Faig un bon tros del camí sol, sense cap companyia, absorbint el paisatge i la temperatura que prop de l’aigua es nota més fresca. Abans d’arribar al control de Llauset paro, em trec la sabata dreta i em faig un massatge per amortir el dolor i intento tornar a menjar. Em torna a agafar mal de panxa i vòmits. Quina jodienda!. Dedueixo que com millor estic és sense parar, mantenint un ritmet constant, caminant ràpid i trotant quan es pot (rollo Ca-co que diu l’Edu Barcelò). I és que de fet, a part del peu i de l’estómac estic bé, de cames em trobo fantàsticament bé i per tant enceto la pujada a Anglios anant fent, amb ritme sostingut.

Passem una zona de llacs, molt bonica i solitària i encetem la baixada cap el pont de Salenques, una baixada entre bosc i pedres, dolenta, pesada i “cardadora”.

Al control del pont de Salenques m’espero i es cos se’m desorienta. Un peu comença a parlar amb l’altre i a conspirar, la neurona central no aconsegueix fer-se amb la situació, està adormida, el factor negatiu gaudeix a tope i escampa una infecció a tot els òrgans del cos. M’enfonso de nou, tracto de tornar a menjar ara uns fruits secs, tampoc no funciona, més basques i mal de panxa. M’enfonso, m’enfonso, m’enfonso sense remissió ni fi.

Arriba l’Ignasi, enfonsat i fart de la baixada, parlem, dubtem…Decidim plegar justificant-nos; que si diuen que ja ha plegat la meitat de la gent, que si falta més de la meitat del recorregut, que si tal… que si qual…
Decidim plegar,... però tampoc volem…

- Tindreu que esperar dues hores aquí i desprès baixar al poble on us recollirà l’autobús. Ens diu el control.

- Dues hores?, la gent que arriba tampoc es veu molt millor que nosaltres. Tots es queixen igual, però continuen.
- Si ells continuen, perquè nosaltres no?
- Son les 6, si triguem 4 hores en pujar la vall, encara arribarem al coll de Salenques de dia.
- Va, anem-hi?
- Vingue, anem-hi.

- Ei noi! Esborrans de la llista de plegats, que continuem.

Passem el pont i enfilem un bosc preciós i encantat; salts d’aigua, ombres i jocs de llum…enganyos com un compte de fades!, quan s’acaba és igual que si el mirall es tranqués i el que queda davant és un mar immens i dret de blocs i grans rocs tacats a la part més alta i llunyana per grans llençols de neu, que semblen infranquejables.

Bé, doncs paciència, penitència i ritme. De fet a mi caminar per blocs se’m dóna força bé, torno a agafar ritme i vaig distanciant-me fent feina constant sense grans esforços. Plis, plas, plis, plas i ja i sóc a la grimpada final i al coll de Salenques. Bé plis, plas vol dir quasi quatre hores de plis plas, però em trobo molt bé.

Veig a l’Ignasi que va pujant i jo decideixo tirar avall per baixar amb llum el tros de gelera que ens espera. Se’m fa de nit ja al Coll de Barrancs , però el tram que ve, tot i que és un altre mar de blocs, el coneix-ho i puc fer via ràpid ajudat pel frontal, perquè se cap on he d’anar sense fixar-me en les fites. Travesso Aigualluts amb dos nois que he agafat i fem via cap a la Basurta.

Ostiak! Sorpresa. A la Basurta l’organització, ens ha muntat un avituallament de caldo calent i això em dona una nova dimensió de la vida i el patiment. Aprofito per canviar-me la samarreta i els mitjons, per massejar-me el peu de nou i allunyar el Morton.

Arriba l’Ignasi i em temia que vingués fos i vençut, que volgués plegar, perquè sé que els terrenys de blocs no són el seu fort, que els pateix molt i aquest ha estat molt llarg i dur i a més a més ha hagut de fer gairebé la meitat de nit. Però, ves per on, home, tampoc no diré que arriba content, però sí convençut d’arribar fins al final. Puta mare!!!

Seguim, encara ens faltem 19 km i són les ------- de la nit, però no fa fred i el terreny és més còmode. Al control de l’Hospital de Benasc ens cauen unes quantes gotes i es pot veure l’espectacle de llums i colors que ofereixen els llampecs al fons de la vall, cap a Benasc. Fa goig.

De l’Hospital seguim cap el camí de Fuents d’Alba, una curta i intensa pujada ens posa a cota i anem resseguint aquesta entre petits prats i boscos, fins que la tempesta i nosaltres, que fem camins oposats, ens creuem. Aigua a dojo, vent i pedra. Alça Manela!, tota una orquestra de la natura, què divertit.

Amb els llums de Banyos davant, trobem al mig del camí una estranya figura, embotida en un mono ple de fang. Collons! Si que estic tocat, quin miratge!. Però no, no és un miratge, resulta que parla i es un espeleòleg al costat del qual apareix un altre i, a més a més, resulta que els conec, són del mateix centre excursionista que jo. Redeu!, ho veus com hi ha gent sonada! I encara té els pebrots de preguntar-me que fem a aquella hora en aquell lloc!.

Arribem al control i el responsable, en mig de la pluja ens pregunta si volem plegar. Si volem plegar?. Ara?. Deu ser una broma, si tan sols ens falten 12 km!.

Uns quants del grupet decidim seguir trotant pista avall fins el creuament de camins i fins al control de Senarta per on passem ràpidament.

Ja estem, ja estem, només falten 6 km.

- Si, ja ho se, l’hem fotut més hores de les que pensàvem. Be, de fet, en secret, ens hagués agradat guanyar, però tant és, cal deixar alguna cosa pels altres, per ser la nostra primera ultra trail no cal donar masses pistes als contraris…que es confiïn.
No esta malament, eh company?

- Què, ja estem a l’hora de les tonteries?
- Si, deu ser això
- Ei!, mira, son quasi 2/4 de 5 de la matinada, porten més de 17 hores de marxa i encara hi ha gent aixecada per aplaudir-nos a l’arribada. Tot un detall.

raid rebost.2008

2008-07-18T02:08:00.000-07:00

El raid o marató orientació es la modalitat d’aquesta disciplina que més m’agrada. M’agrada per la llarga distància, que m’afavoreix i que em compensa la menor qualitat en l’orientació fina i m’agrada per que es corre en equip.

La marató orientació es una cursa que es desenvolupa en dos dies amb un campament o bivac al mig, però enguany, l’equip organitzador del Rebost va voler provar una altra modalitat afegint la possibilitat de fer el raid en un sol dia.

Volia escriure una crònica de la participació en aquest raid però he trobat que ja estava escrita.Si, la gran satisfacció de córrer amb gent que t’entens i compenetres es precisament aquesta, que els teus companys poden expressar el mateix i gairebé amb les mateixes paraules que tu faries. Per això he decidit regalar-vos la crònica del meu company. Disfruteu-la!

http://www.atramarsi.blogspot.com/

AQUESTA CANÇO SERVIRIA PER FER UN REPORTATGE.

2008-06-20T01:10:00.000-07:00

Marató orientacio Aralar
El Xavi condueix i Coldplay ens acompanya. Tanco els ulls un instant i, com els líquids en una batedora, el cap se’m torna a omplir d’imatges; el retolador vermell que es va rebentar només sortir i em va deixar la mà i el mallot nou del club ple de tinta vermella, les làmines de lapiaz, afilades com ganivets de sílex, per les que calia passar en equilibris precaris, les “hoyes” els milers d’”hoyes”, petites, grosses, profundes, immenses…l’olor penetrant de bosc que puja des de les sabates, els colors del tapís de fulles del terra, el terreny obert i dur, ventat, la grimpada per la carena, el senglar que ens va trobar, la guineu que fugí sigil·losa, els corbs histriònics, la gent de muntanya del país que ens miren corrent amb un paper a la ma i la motxilla a l’esquena, que no es poden estar de demanar si som “ dels de l’orientació” i fins i tot de tractar d’ajudar-nos, fins que miren el mapa i no entenen res. (anda la hòstia, si no hay ni un nombre!), l’arribada mig morts i desil·lusionats al bivac, desprès de prop de 8 hores, convençuts que ho hem fet fatal…la sorpresa de ser els primers de la categoria, l’ambient del bivac, l’ intercanvi de comentaris sobre les eleccions de rutes, o sobre aquest o aquell element, la pressió de sortir diumenge primers a la caça, a la nostra caça! El cansament acumulat del segon dia, la decepció en no trobar una balisa, la major decepció en veure que els segons ens han atrapat, la satisfacció en arribar a la meta, primer pel fet d’haver acabat d’una vegada – la veritat és que al final ja en teníem ganes- i segon pel fet de fer-ho primers. La conversa amb la parella de francesos que semblava que levitaven sobre el bosc i veure que confirmaven les nostre eleccions de ruta, la dutxa calenta, la roba seca…el dinar, els riures, els intercanvis i les noves cites…

Torno a obrir els ulls. Han estat uns segons, perquè encara sona la mateixa cançó. Sembla increïble que en tant poc temps pugui abocar tants records i sentiments però és que tinc el cos matxucat i l’esperit ple a vessar.

Llavors sento com en Xavi diu. “aquesta cançó serviria per fer un reportatge d’imatges”. Serà compenetració o masses hores junts?.

BIEEEEEEEN!

2008-06-20T01:07:00.000-07:00

Així, amb la e allargassada, fort i amb el puny tancat colpejant amb força al vuit, vaig celebrar l’arribada de l’Open X Races de Lleida. No era tant pel temps emprat ni per la posició, que també, sinó pel fet d’haver pogut acabar.

Tres setmanes abans havíem anat, en mig d’uns quants dies de fortes pluges, a l’Open Raid de les Borges, que a la fi havia estat un fangar.

Cap el final de la cursa anàvem posicionats prou bé, fins que el canvi de l’Ignasi va dir prou i es va trencar doblegant la “patilla” en la seva fugida. Au! Cap a casa i tot l’esforç balder.

La setmana desprès varem pujar a Baga, a l'open dels AEM. La pluja va tornar a ser-hi present, intensiva per moments, protagonista, i també el fred.

L’ansietat per recuperar posicions en el tram de bici que pujava fins a Gisclareny ens va empènyer a cometre la gran errada de no aturar-nos quan calia per posar-nos roba impermeable. Massa tard, quan vaig voler fer-ho ja patia el desagradable efecte de l’hipotèrmia. Com vaig poder, ajudat pel meu company vaig arribar al control canvi, tremolant i xop com un pollastre. D’allí em van traslladar a la meta. Au! A la dutxa i cap a casa. Un altre esforç sense recompensa.

Teníem previst presentar-nos la següent setmana al Raid de la Ribagorçana, però desprès de valorar la previsió meteorològica, que per tercer cap de setmana augurava una nova remullada segura, varem decidir no anar-hi i la varem encertar!, que ho expliquin els que sí van anar-hi.

Finalment, els Azimut-Nalgene ens varem presentar a Lleida sota una previsió incerta. Potser plourà, potser s’aguantarà...

La jornada va ser rúfola i lleganyosa tot el matí, el Segre desbordat, però anava aguantant-se sense ploure, just fins al moment que ens dirigíem amb la feina feta cap a la dutxa, calenteta i reconfortant.

A més a més ho havíem fet molt bé en una cursa que havia estat molt ràpida, que no permetia cap errada, ho havíem brodat en les orientacions i en la lectura del Road book i havíem resistit a pinyó sobre la bici.

Podia haver estat qualsevol altre, però va ser un bien, estirat per la e, alt i rabiós. Vas ser el que em va sortir per celebrar-ho tot plegat, la sensació de trencar la malastrugança, ratificar-nos el allò que en els darrers raids hauria pogut ser i no havia estat, que podíem lluitar davant, per celebrar que feia jornades que treballàvem dur sense el premi d’arribar fins al final.

Vaig arribar encara aviat a casa i vaig aprofitar per regalar-me el darrer llibre de la Banana Yoshimoto (Tsugumi) i quan ja era desparramat al sofà, va aparèixer el germà de la meva dona per regalar-me el darrer cd, desprès de cinc anys de silenci!, dels Tinkderstics.

Uf! Era tot fantàstic, tant que vaig decidir que diumenge faria un agradable descans actiu gaudint d’aquests altres plaers. Bé també vaig aprofitar per enviar un pensament positiu al Kike que en aquells moments, amb la seva tranquil·litat entranyable i el mig somriure tímid que el caracteritza, volava cap a la gran cursa del desert del Gobi.

RAID BORGES; pluja, fang i llagrimes

2008-05-14T14:13:00.000-07:00

Podria fer una crònica de com ens va anar el raid, però això crec que no transcendeix més enllà del fet que els Azimut Nalgene erem allí i que anàvem bé, fins que es va trencar.

Sí que hi ha tres coses de les que vull parlar per què vam fer aquesta prova diferent. Lo burros que arribem a ser, la quantitat de fang que pot arribar a absorbir una bicicleta i “lo Víctor” emocionat fins al plor.

Feia un dia i mig que plovia a bots i barrals a tot Catalunya i així anaven informant-ho els mitjans de comunicació, per tant no es pot al.legar desconeixement. El dissabte es desperta de la mateixa guixa.

Ens vam entafonar a la furgoneta i vaig passar-me el viatge d’anada a les Borges hipnotitzat pel anar i tornar monòton del neteja parabrises i a cada passada , pensava -“on collons anem amb aquest temps?. Estava convençut que seria un desert, que no trobaríem ningú, que tothom hauria mostrat un grau més de sensatesa que nosaltres....Doncs no, allí eren tots, no faltava ningú, prop de 40 equips sota la intensa pluja.

Ja al final del primer tram de btt el fang es va fer present, diria omnipresent. Pans i pans que no deixaven girar lliures les rodes de les bicis, que calia carregar a l’esquena com una creu, per pujar una lliscosa rampa i tornar-la a baixar per l’altre marge, més temps amb el cul a terra i la bici a sobre que drets.

Després, córrer travessant indrets i camps on les sabatilles agafaven la mida de raquetes de neu xuclades per una mena de gola argilosa, alhora la cama tirava amunt amb força fins alliberar el mitjó de la seva presó. La feina següent era la d’arqueòleg recuperant un vestigi del passat.

Tanmateix l’apoteosi estava per arribar coincidint amb el darrer tram de btt. Literalment aquestes desapareixien sota una espessa capa de fang que reproduïa a l’engròs la figura original. Com en un dibuix infantil, on les parts no necessariament guarden les proporcions reals. Com si fos una bici de la familia Picapedra. Malauradament aquesta deformació era real i feia que cadenes i canvis anessin cedint i petant per la pressió. Aquí es va acabar la festa per mes d’un equip, inclòs el nostre.

I en Víctor?. En Víctor es tot un personatge; una mica eixelebrat, una mica innocent, una mica torracollons, un bon tros de bon tiu, un corredors infatigable, un personatge amb imatge de dur, de massís.

El tiu s’ho havia currat. Dies i dies de feina, sobre el terreny buscant els recorreguts més divertits i exigents, col·locant balises, fent mapes...en la taula o al telèfon cercant ajuts i col·laboracions...un munt de feina que certament no es mereixia aquell retorn.

Però, veure aquest tros d’home d’alt d’un escenari emocionar-se fins les llàgrimes, donant un agraïment merescut al seu pare i explicant als atonits espectadors, entre gemecs i paraules entretallades, com qui es justifica davant de la familia, com aquell homenatge volia representar als que t’aguanten tot i mai et deixen tirat. Convertir en col·lectiva aquella emoció personal, possiblement va ser el tram més dur del raid.

EL RAID GARRAF DES DE L'ALTRE CANTÓ

2008-04-30T05:52:00.000-07:00

Seleccionar una zona, pre-dissenyar un circuit, buscar les opcions que semblen més variades i divertides, pre-tancar el recorregut, les activitats, les seccions, els llocs de control canvi; espai, accessibilitat...

Trucar ajuntaments, preveure un lloc per dutxar-se, per dormir. Demanar permisos, explicar què cony es això dels raids, somriure a les desconfiances. Trucar, tornar a trucar, enviar correus, fax...somriure pensant en les cares atònites dels que estan a l’altre cantó i no acaben d’entendre ben bé de què va això i qui és aquesta gent tan rara.

Buscar patrocinadors, explicar què cony és això dels raids, esperar, rebre mil excuses que ja coneixes.Fer els trams, provar els temps, retallar, allargar, canviar...Buscar més patrocinadors, explicar un altre cop això dels raids, esperar, rebre més respostes que ja esperes.

-Què fem de record del raid? Uns mitjons? Bé, què originals!, no ho ha fet mai ningú!.

- No toquis els pebrots vale?-Buscar cartografia, comprar-la, fer els mapes, imprimir-los. Anar a buscar materials; carpes, banderes, pancartes. Pensar en el dinar final, encarregar.Enviar correus a possibles participants, web, feec...esperar. Tornar a enviar...tornar a esperar.

-Quantes inscripcions tenim? Dos, tres-.
Esperar a l’última setmana, a l’últim dia. Al dia de després de l’últim. Aquest envia el full a mitges, a l’altre li falten llicències. -Redeu! Demanar les ampliacions de llicències a la feec...ja estem?

-Uf, quins nervis. L’Ivan no es posa mai nerviós?. El Toni també sembla tranquil, quina sort, donen confiança. Anar a posar balises, muntar carpes, pancartes... -ep!, que el patrocinador aquest es vegi bé-. Preparar bosses amb dorsals i regals, sobres amb documentació i mapes.

-Tot a punt?, tot a punt!.

Esperar. Comença la festa!, arriben els primers, uns altres, un altre més. Col•legues, amics, nous amics. Voltar pels grups acollir-los, saludar-los, riure una estona... L’Ivan fa el Brífing... sopar i a dormir, poc i ràpid, cal aprofitar al màxim.

Matí. Un nus a l’estomac, bé, fa bon dia. És l’hora. Que tot surti bé. Sort a tots. Sortida!

El Raid Garraf 08 ja és una realitat..

Córrer al control adjudicat, esperar. Arriben els primers. Collons que van de pressa. Uns altres, un grup...El sol és al zenit i escalfa, les hores cauen lentes al campanar de La Llacuna. Falten tres equips..., dos... De Ca l’Americano surt una olor de menjar de dissabte que fa salivar. Em menjo un entrepà.

El control 7 ha de marxar. Trucar a un del 4 perquè vagi a substituir-lo. -Què dius?, si, has d'anar al control 7, si ara. Que m’has entès?- Espero que sí. L’últim equip. Sortir "pitant" per substituir al del 7.

Moure el del 3 a meta, que no arribem.Cau la nit, tots els equips són a la zona de descans i el cel ple d’estels (un instant pel romanticisme). Intentar quadrar les classificacions, que mai quadren a la primera.

-Hauríem de sopar alguna cosa no?. Siusplau, que no sigui un altre bocata!.
-Doncs mala sort noi, aquí no fan res més.

Fosca és la nit...doncs il•lumineu-la! Apa nois, son les 4h 40’ i no és una broma! A córrer i lluir aquests frontals tan xulos...

-Xic has de pujar al turó i fer un control de material!. I marxa tan content. És fantàstic.

-Telèfon? Què passa! Que ja arriben?. Collons, si em falta posar la última balisa!. Com pot ser que corrin tant el segon dia. Vaig volant .

Sorra, aigua, sal, remar, remar, sorra...i fi!!

Fi? Que més voldries. Quadrar classificacions, muntar les taules, el dinar, preparar la zona d’entrega de premis. -Ep! La pancarta d’aquell patrocinador que es vegi bé!-. Fer l’entrega de premis; alegries, desil•lusions...Acomiadaments...

Com desprès de les bodes, ens hem quedat sols; desmuntar, recollir, netejar...Cansament i satisfacció. La resta de la tarda, festa. Demà ja acabarem de treure balises, de revisar les classificacions, de fer les notes de premsa, les cartes d’agraïment, de retornar els materials...

Bé, el Raid Garraf 08 ja és història i el nostre particular també. Gràcies a tots. Ha estat un plaer!

(Josepet, Albert, Joan, Carles, Xic, Toni, Isaac, Jaume, Isra, Toni, Eli, David, Muntsa, Laia, Carme, Montse, Roser,Haglofs, Silva, Yaencontre.com, Nalgene, Salomon, Recanvis Penedes, Fusteria Muntaner, Korda’s, Ajuntaments de Vilanova i la Geltrú, Sant Joan de Mediona, La Llacuna, Club Fufbol Sant Pere Molanta...)
http://picasaweb.google.es/ceazimut/RaidGarraf08
Enviat per blskn 4 comentaris

Raid Infernal. La Garriga

2008-04-18T11:19:00.000-07:00

El dissabte 12 d’abril, els companys de La Garriga ens van preparar el segon Raid Infernal. Si l’any anterior ens van fer conèixer i patir la zona dels Cingles de Berti, enguany ens van dur cap el cantó oposats, directament al Montseny.

La proposta era un raid estructuralment senzill; una secció de patins en línea de sortida, una secció llarga de btt per agafar alçada, un llarg tram de trekking amb un bon "sifonaço", que ens feia baixar cap una vall interior per tornar a remuntar fins al cim del Tagamanent i retornar per uns corriols i crestes fins al control canvi on iniciaven segona secció de btt fins tornar a La Garriga, un tram d’orientació especifica i una prova especial a l’arribada. Sistema lineal i puntuació per temps amb penalització per balises no fetes. Cal dir que la famosa balisa infernal aquest any no es va poder fer per les pluges dels darrers dies i la crescuda dels caudals d’aigua.

Tot i que el plantejament era senzill, el traçat dur, l’entorn i el treball fet per l’organització conduint la cursa cap a determinats paratges poc transitats, i el dia fantàstic de temperatura, crec que dona un resultat espectacular i agraït.

Com sempre, l’objectiu de l’equip que formem l’Ignasi i jo era lluitar al màxim i fer-ho el millor possible. Tot i que som conscients de les nostres escasses possibilitats de pòdium el que ens agrada es acabar amb una sensació de satisfacció; barreja d’esforç, de cansament, de feina feta…i això si que varem aconseguir-ho en les poc més de 6 hores que sense descans vam esmerça per resoldre tots els entrebancs del recorregut.

Tuc de Molieres

2008-03-21T21:46:00.000-07:00

http://picasaweb.google.com/ceazimut/MoliRes

Agafem un parell de dies de la setmana santa i anem a acomiadar la temporada d’esquí de muntanya, possiblement. Directes a la boca sud del túnel de Viella. Fot un fred de nassos tot i que entre una cosa i altra s’han fet les deu del matí, i a més es veu com en els cims venta força.

Una bona caminada per la pleta, fins superar el bosquet i ja ens posem damunt les fustes. L’Ivan i el Toni van ràpid, com sempre. L’Oriol no es queda pas darrera, però a mi em costa.

Superem el graó rocós que trenca la vall. O fem per la banda dreta, per una canal d’herba amb els esquis a l’esquena. (una altra vegada recordo haver-ho fet per la banda esquerra, per la pala dreta i fent una diagonal al final cap a la dreta). Arribem al refugi i aprofitem per fer una parada i un mos. Estic fet una “piltrafa”, suat i suposo que desencaixat per les atencions i les bromes dels meus companys.

Anem seguin cap a munt amb la llarga diagonal que ens porta al coll on poc abans enganxem una colla nombrosa de bascos i una altra ja al cim. Sembla que han decidit fer una assembla tots aquí! Quatre fotos i “rapidet que fa fred”, cap al coll Alfred per encarar la vall que porta a la boca nord. No més sortir enganxo una clapa de gel i surto disparat, quina “castanya”, d’aquelles que t’arries i no hi ha manera de parar. Una mica d’acolloniment i un sobre esforç per tornar a recuperar la traça al coll.

La baixada es fantàstica, la neu esta molt be i es pot deixar marca en alguns trams de pales, llàstima que s’acaba i ens en de tornar a regalar un altre “pateo” fins al final de la vall.

Divendres intentem el Tuc de Parros. Primer hi ha molt poca neu fins que arribem a la vall del riu Parros. El dia es va complicant, molt de fred, cada cop més vent i es va tapant. Quan arribem al peu de les pales que porten a l’estany de Parros, l’Oriol i jo, que anem més lents, ens adrecem directament cap el coll del Tossal dels Crossos enfilant una pala dreta amb força neu ventada. L’Ivan i el Toni segueixen cap el pic, però a l’alçada del llac també han de girar cua.

Encara trobem un descens acceptable fins al pàrquing de Beret.

TORNEMI!!

2008-03-19T14:45:00.000-07:00

La temporada ha començat!

Be, pot ser cal preguntar-se quina? La d’esquí de muntanya, la de curses d’orientació , la de duatlons de muntanya…tant se val anem enganxat unes amb altres i unes serveixes com a base per les altres.

Soroll a ganivets entre els verds

Un parell de curses d’orientació; l’Espluga calba i Tagamanent, i ja s’ha vist que enguany a la primera categoria de veterans, hi haurà “punyalades entre els matolls”. A la competència dels darrers anys cal afegir que han aparegut corredors experimentats en elit i a H35. La categoria s’està posant molt i molt interessant.

Pels monestirs corrent amb mapa

Cada any augmenta el nombre de participants al circuits de les Trekorientació, aquesta competició que te una cita a cada un dels tres monestirs catalans del Cister. Desprès de guanyar l’any pasta la categoria de mitra distància, aquest any he apostat provar la llarga…d’entrada a Vallbona de les Monges em van donar un bany. Ep!, però amb dignitat!.

Un circ un xic patètic

Ben acompanyat per la Pilar, que estava disposada a tenir el seu primer contacte amb el mon dels raids, varem aparèixer per Begues. Fred a primera hora del matí i molta gents i amics a qui retrobar i saludar. També cares noves, això esta molt bé. Es el que tenen els Opens, son un banc de proves. Com proves van ser les que va intentar l’organització. S’havien esforçat en pensar una prova on la pressa de decisions i estratègies de carrera (balises obligatòries i opcionals, localització de rumbs...hores de tall de sectors), tinguessin un valor important. Això a priori igualava més la prova donant més oportunitats als equips no solsament físics. Malauradament, la posta en escena de la idea no va ser tant reeixida; incongruències en la informació, decisions i canvis no comunicats als corredors, traçats que facilitaven fer balises d’un sector en un altre i de forma més còmoda, desagradables colls d’ampolla en proves de cordes amb esperes interminables... Tanmateix es qüestió d’aprendre dels errors. Es cert que cal agrair als organitzadors i col.laboradors el seu esforç, sense el qual no podríem anar a competir, però també es cert que els corredors, també els que sabem que no optem a la victòria però que ens esforcem al màxim, ens agrada veure el nostre esforç reflectit amb exactitud. Be, hauria moltes coses a dir també sobre el procés de reclamacions i les conclusions presses pel “comitè tècnic” , però no cal, el que de veritat es important es la cara de la Pilar, la seva imatge esforçant-se i donant-ho tot, un somriure cansat que no volia amagar que estava gaudint i que segur que tornarà.

Sabors

2007-11-23T08:53:00.000-08:00

Encara sense trencar l’albada, com les ovelles al lladruc de la mítica Coloma, tots els corredors som tancats a la zona de sortida. Fot un fred de pebrots, que no mitiga ni el contacte de tants cossos nerviosos. Fred i “síndrome Perelló”, quin mal rotllo! Son les 8h 03’ quan les feres surten frenètiques del pàrquing de Queralbs cap a cercar el coll de Fontdalba, resseguint els 11 km de pista i 1000m de desnivell. Sí, som altre cop a la Duatló de la Muntanya de Núria. 500 m i ja tinc el 34 esgotat, collons!, si amb això hauria de pujar al cel!. Em passen per la dreta, em passen per l’esquerra. Suo massa. Per la dreta, per l’esquerra. Respiro amb dificultat. No hi ha manera de trobar el ritme, m’estic quedant. 3,4,5,6 km 7, sembla que revifo, 8 va bé, 9 em sembla que això ha estat el darrer espich del moribund, m’enfonso irremediablement i ara sí que estic malalt, tinc miratges; m’ha semblat veure un "tio" tallant corbes a peu i que porta la samarreta del COC. Deu meu!. Finalment sóc a Fontdalba. Uf, quina ventada. Miro el crono, redéu estic fos. Sec, arriba algú que em saluda pel nom. El miro i no el conec. Sóc en Biel!, diu. Hòstia, en Biel clar, ...és que anava tan tapat... Marxa i el segueixo una estona, primer a peu, després amb la mirada. Tenia l’esperança que en començar a córrer “el cos em canviés” i em trobés millor però això no va. Fa fred, molt vent fred i no tinc cap motivació. El cap s’ensorra darrere les cames. Arribo a l’avituallament a mitja pujada del Puigmal, paro, miro....em fa ràbia, molta ràbia, però plego. Torno enrere. Plegar aviat té alguna cosa bona, com poder-te dutxar amb aigua calenta, a més de compartir-la amb les figures. L’Edu Barceló, amb aquella seva manera ingènua de dir les coses, em diu que havia trams on sentia gust de sang a la boca, jo penso que el meu gust era molt més clàssic, simplement de derrota. (Un aclariment. Finalment vaig saber que no patia al•lucinacions, que l’agosarat Cocaire existia i era en Marçal Serrallonga, que havia punxat i decidi seguir a peu fent via. Però aquesta història millor que sigui ell qui us la expliqui). Una setmana després som just a l’altre cantó. Són les vuit del matí i una bona colla de sonats ens tornem a trobar al pàrquing de l’estació d’esquí de Vallter per destrossar o ser destrossats per una altra cursa mítica, el raid Tavertet extrem. Ha nevat i fa molt de fred, però no pas vent i les primeres llums del dia avancen que farà bo. Elits i Opens sortim tots plegats. Les primeres rampes posen a cada un al seu lloc. Primera fita al Coll de la Marrana. El cor batega cercant la boca per fugir, però quina sensació tan diferent de fa una setmana, em trobo “estupend”. Els elits enfilen cap el Gra de Fajol i per l’efecte “atracció fatal”, tots els opens els segueixen innecessariament. Nosaltres llegim bé i ens adrecem cap a la Coma de l’Orri i de sobta, ens trobem al cap davant de tot, obrint la traça en una neu pols però forta. És purament circumstancial, ho sabem, però fa gràcia. Poc després els primers elits ens sobrepassen com piconadores. Aguantem els tipus. Abans d’arribar a la fita del Coll dels Tres Pics, ja ens han superat també dos equips Open, però anem bé, darrera nostre no es veu ningú. A partir d’aquí Opens i elit fem camí diferent. Arribem al control canvi; treure roba d’abric, posar-se les sabatilles de bici i el casc, carregar el camelbak, menjar alguna cosa i sortir a tot drap per una bona pista a buscar un corriol que ens porti fins a Pardines. Deu ser bonic el poble, però no hem vingut a fer turisme, D’aquí, 600m de desnivell i alguna rampa que tira de cul,un tros en bici i un altre arrossegant-la i així anar fent fins a la Portella d’Ogassa, sota l’incrèdula mirada del Taga. Fitar i consultar el mapa, la sang no arriba al cap i no hi ha manera d’entendre per on cal seguir, a la dreta, a l’esquerra...s’ha de seguir la carena que continua pujant, però per allí no es pot anar en bici!. Aquí no hi ha ni deu. Pels fons de diferents valls comencem a veure altres equips que s’apropen. Deixem les bicis i decidim tirar amunt per la carena a peu a buscar la fita de la maleïda cova. La trobem. Sembla que hem tornat a estabilitzar la diferència. Arribem al poble d’Ogassa, festival d’assistències i furgonetes, banderes, colors...i crits d’ànim. Carreguem material per escalar, córrer dos quilòmetres, escalar, rapelar, desfer els dos quilòmetres per tornar al mateix lloc. Sembla una broma. Ara el tram d’orientació a la Peçallarga. Collons! 23 fites i cal triar sols 10, però quines?, per què?…no puc pensar, no veig res clar, estic fos, I en Selga i en Salexenko em posen pressió. “aquest tram l’has de clavar”. I tant, la primera em costa un munt!, després la cosa s’arregla i tot va més o menys ràpid. Tornem a ser al control canvi per enfilar el darrer tram fins a la meta de Sant Joan de les Abadesses. 9 hores després de la sortida som a una meta deserta, on no hi ha més que els aplaudiments de la nostra assistència i els controladors, però ho omplen tot. Som tercers. A la dutxa, entre el baf de l’aigua calenta ric, probablement cap a dins, tot recordant-me de l’Edu i el seu regust a sang. Jo retorno als sabors clàssics, el d’avui és de satisfacció.

Rebost. raid Orientació

2007-09-04T11:07:00.000-07:00

(1 i 2 de setembre. Serra del Catllaràs)

M’agrada.

Encara tractant de conservar un regustet llunyà a les papil-les del raid orientació d’Aralar, com la combinació d’un formatge fumat d’Idiazabal i un got de vi potent i subtil del Priorat; sabor a pissarra, espessor al paladar i retrogust de fruits secs, arriba el Rebost. El lloc on s’emmagatzemen les viandes.

La combinació de distància llarga, caminar i córrer per la muntanya, l’emoció d’anar llegint i trobant les fites i l’adrenalina de la competició fa del raid orientació, a ben segur, la modalitat amb la que més gaudeixo. Malauradament, com la majoria dels plaers són escassos. O potser són tan plaents per això mateix ?

Els cuiners s’han esforçat en preparar-nos un bon àpat, servit en vaixella fina (res a veure amb la tristor dels fideus xinesos que vaig sopar el bivac de dissabte). Un terreny esplèndid i poc conegut, un traçat exigent físicament i tècnicament divertit. Sense oblidar l’ambient del menjador a la llum de la lluna i el plaer dels companys de taula. Gràcies al meu company Xavi pel seu esforç i gràcies, moltes gràcies a tots els que han treballat tantes hores a la cuina perquè tinguéssim tan bona digestió.

I ara a recordar fins l’any vinent.

Bas Xtrem

2007-09-03T15:13:00.000-07:00

(25 d'agost de 2007)

Suor i vòmits

Després d’uns quans dies de remullar els ossos intentant fer muntanya entre núvols i pluges per tot el Pirineu, el dissabte la Vall d’en Bas ens oferí una finestra de bon temps per expulsar les humitats acumulades.

I realment vaig aconseguir-ho. De bon principi dures rampes obligaven a posar tot el “ferro” a la bici per després arrossegar-la per corriols que les pluges havien deixat difícils de transitar sobre dues rodes i tracció humana.

Malgrat el raid Bas Xtrem, per ser una prova d’un dia, figura al calendari d’Opens de la FEEC i malgrat que aquests tenen un caràcter d’entrenament i d’aproximació a nous corredors, el Bas, per la seva duresa i llargària, no desmereix les proves de la Copa Catalana.

Tant els trams en bici com els a peu són llargs i durs amb grans desnivells acumulats i alguns amb vegetació difícil de traspassar.El cert és que el terreny ho facilita, però els organitzadors van esforçar-se per presentar un recorregut entretingut en el seu conjunt, que va fer “suar la cansalada” de valent.

Després de quasi sis hores de cursa i d’haver retornat al fons de la vall, amb els genolls adolorits i els peus bullint, el cap s’esforça per convèncer que no cal tornar a remuntar de nou. El mur sembla a estones infranquejable. És ara, quant la sang ja no arriba fluida al cervell i no oxigena prou, quan costa entendre les ratlles dels mapes i molt més prendre decisions. Perdre dues hores més cercant una balisa buscant el pas en un torrent, anar i tornar desorientats, veure al teu company seure amb símptomes de deshidratació… et porten al límit de la força mental i física. El cos es queixa i vol manifestar-t’ho amb un acte agressiu, vomitant, però no hi ha guairebé res.

Tot plegat ja hem arribat fins aquí. “un pas més, un pas menys” és el mantra que et ressona al cervell repetidament, la lletania que t’acompanya fins al final. Però el final es una satisfacció inexplicable.

Un bon regal d’aniversari.

Moonlight Raid

2007-08-01T19:54:00.000-07:00

Córrer emparats per la llum de la lluna. Això es el que fem molts vespres per entrenar fugint de la calor. Aquesta activitat va donar vida a la proposta d’organitzar una carrera nocturna, per parelles i amb mapa. Una cursa de raid per orientació encara que amb mapa topogràfic. Enguany hem tornat a fer-ho. La nit del divendres 27 al dissabte 28 de juliol, a la zona esportiva de Ribes (Garraf) varem quedar citats i a les 9 del vespre ens varem trobar 25 equips, a les 10 es dona la sortida. En les tres edicions anteriors aquesta ha estat una activitat difosa entre els amics i coneguts de Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès. Enguany, però, i malgrat fer una informació molt tardana, ha estat l’edició més concorreguda i més "internacional". Ens van acompanyar els amics de l’equip Bicis Fa Sol, en Joan i Xavi de La Pineda i també la Betlem .